En aguest país, i a dues manères de hèr politica: era des que cerquen er acòrd e eth consens, e era des que sonque suenhen per interès partidista immediat. Eth Sindic a dat pro mòstres de dialòg, unitat e tanben fermesa damb es fòrces politiques representades en Conselh Generau d'Aran, enes ahèrs mès transcendentaus tath país. N'auem parlat pro aguesti dies, en referéncia ara defensa der Estatut e ara demana entà excludir Aran dera vegueria deth Pirenèu, en contra deth plantejament der auantprojècte de lei d'organizacion vegueriau.
Mès, tot just londeman de pactar ua declaracion conjunta damb eth grop de Convergéncia ena defensa des objectius adès nomentadi, tot just londeman, eth secretari generau, Álex Moga, escriu un irat article en contra deth tripartit tot lançant insidioses acusacions de sospitoses justificacions des sòus que perceben eth sindic Boya e eth director dera Oficina entar Occitan en Catalunya, Jusèp Loís Sans. Era critica ei plan legitima laguens deth debat politic. Entre laguens deth jòc democratic. Ara ben, ¿ère de besonh aguesta utilizacion partidista en uns moments en qué eth principau objectiu ère era recerca dera unitat e eth consens? Eth secretari generau de CDA non s'a caracterizat, precisament, per auer eth dò dera oportunitat.
Er alcalde de Vielha, Pau Perdices, a responut ara crida deth sindic d'Aran entà qu'es ajuntaments se higen ara defensa der autogovèrn aranés, e, mancat de protagonisme mediatic, a profitat era amassada entà, non vos ac perdatz, criticar era "pòga ambicion" deth Sindic en aguest ahèr. ¿Li semble pòga, londeman qu'Unitat d'Aran, deth quau Francés Boya n'ei eth sòn secretari generau, age menaçat ath PSC de trencar eth pacte politic, s'es socialistes acaben aprovant era lei de vegueries, enes actuaus tèrmes? A qui sage de préner eth peu er alcalde de Vielha? ¿Non serà que li dò que justament eth Sindic age agut eth coratge, que d'auti non an, en dar un còp de fòrça ena defensa des drets politics dera Val d'Aran?
Çò que mès lamenti d'aguesta situacion tan incomòda ei era pèrta d'unitat que pòt suposar era actitud irresponsabla e desleiau der alcalde e deth secretari generau de CDA. Èm pògui e, ath dessús, mos discotim en quaquarren en qué mos calerie èster mès amassa que jamès. Semble, ath delà, que a quauqu'un li shautarie que gessesse entà dauant aguesta lei de vegueries, se non, non s'enten. Eth president d'UA, Arturo Calbetó, qu'ager protagonizèc era jornada damb era sua menaça contra eth PSC, ja avertic, en acte de commemoracion deth Conselh Generau Provisionau, que "era division intèrna a estat era desencusa entà retardar era consolidacion der autogovèrn". Non aprenem dera experiéncia dempús de trenta ans, donques n'er alcalde de Vielha n'eth secretari generau de CDA se'n vòlen dar per alludidi.
16/12/09
Comunicat d'Unitat d'Aran
UNITAT D'ARAN SE PLANTEGE TRENCAR DAMB ETH PSC SE DA SUPÒRT ARA INCLUSION D'ARAN EN UA VEGUERIA
Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés se plantege, seriosament, un trencament deth pacte politic que manten d’ençà der an 1991 damb eth Partit des Socialistes de Catalunya (PSC), se aguest partit acabe dant supòrt, enes actuaus tèrmes, ara lei d’organizacion vegueriau que propòse eth Departament de Governacion e Administracions Publiques (ERC). Atau s’a manifestat aué eth president d’UA – PNA, Arturo Calbetó, qu’avalòre plan positivament era relacion qu’UA manten damb eth PSC e que “plan boni resultats electoraus a balhat entà andues formacions en Aran”.
Mès, segontes Calbetó, “UA a uns principis as quaus non pòt renonciar de cap manèra ena sua defensa der autogovèrn aranés, er emparament der aranés e era singularitat politica, culturau e territoriau d’Aran, dehòra dera vegueria deth Pirenèu o de quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth madeish, segontes establís era lei de regim especiau de 1990, que reconeish e empare er Estatut d’Autonomia de 2006”.
Arturo Calbetó a dat supòrt as prononciaments qu’eth sindic d’Aran e secretari generau d’UA, Francés Boya, a hèt publics aguesti dies entà excludir Aran dera vegueria deth Pirenèu e reconéisher Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma, perque “eth Conselh Generau ei eth govèrn autonòm e eth resultat en Aran dera descentralizacion administrativa dera Generalitat”.
Eth president d’UA a soslinhat que “non a sentit qu’Aran sigue includit en un encastre administratiu supracomarcau dera Generalitat, perque desnaturalizarie er autogovèrn qu’es aranesi an sabut deféner ath long des sègles”. “Ua lei poderà acabar damb es aliances politiques, mès non pas damb era volentat istorica de tot un pòble”, a sentenciat.
Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés se plantege, seriosament, un trencament deth pacte politic que manten d’ençà der an 1991 damb eth Partit des Socialistes de Catalunya (PSC), se aguest partit acabe dant supòrt, enes actuaus tèrmes, ara lei d’organizacion vegueriau que propòse eth Departament de Governacion e Administracions Publiques (ERC). Atau s’a manifestat aué eth president d’UA – PNA, Arturo Calbetó, qu’avalòre plan positivament era relacion qu’UA manten damb eth PSC e que “plan boni resultats electoraus a balhat entà andues formacions en Aran”.
Mès, segontes Calbetó, “UA a uns principis as quaus non pòt renonciar de cap manèra ena sua defensa der autogovèrn aranés, er emparament der aranés e era singularitat politica, culturau e territoriau d’Aran, dehòra dera vegueria deth Pirenèu o de quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth madeish, segontes establís era lei de regim especiau de 1990, que reconeish e empare er Estatut d’Autonomia de 2006”.
Arturo Calbetó a dat supòrt as prononciaments qu’eth sindic d’Aran e secretari generau d’UA, Francés Boya, a hèt publics aguesti dies entà excludir Aran dera vegueria deth Pirenèu e reconéisher Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma, perque “eth Conselh Generau ei eth govèrn autonòm e eth resultat en Aran dera descentralizacion administrativa dera Generalitat”.
Eth president d’UA a soslinhat que “non a sentit qu’Aran sigue includit en un encastre administratiu supracomarcau dera Generalitat, perque desnaturalizarie er autogovèrn qu’es aranesi an sabut deféner ath long des sègles”. “Ua lei poderà acabar damb es aliances politiques, mès non pas damb era volentat istorica de tot un pòble”, a sentenciat.
14/12/09
De la propaganda a la realitat
Benvinguts a la Catalunya real, o sigui, plural. Perquè Catalunya no és, efectivament, independentista. Però és que semblava que sí ho era, en els últims mesos, segons la construcció que n'han fet, d'aquest país ideal, molts opinadors, molts mitjans de comunicació, de titularitat pública i privada. Encara sobta la crònica d'avui d'aquests que construeixen països ideals, com si un 27 % de participació en les consultes (molt per sota del referèndum de l'Estatut, per sota també del de la Constitució Europea) fos una mera anècdota.
I no ho és. És, en tot cas, un percentatge discret, i més tenint en compte que el partit es jugava a casa, on el sobiranisme és preponderant o de fort arrelament (les opcions sobiranistes sumen un 50 % o més), que la propaganda política ha estat contínua als citats mitjans (encara ahir als informatius de TV3), que les regles del joc han estat establertes per un dels dos equips que, en principi, hi havien de jugar (dret de vot dels qui no el tenen a les eleccions oficials, és a dir, joves majors de 16 anys i immigrants), i que estàvem davant de la primera oportunitat de dir sí a la independència, fet que, en si, ha d'abrandar els sobiranistes per anar a votar (però ni tan sols s'han superat els 240.000 vots que CiU i ERC van aconseguir a les últimes eleccions autonòmiques).
De tota manera, és important respectar escrupulosament la iniciativa cívica d'unes persones honestes que defensen el que creuen convenient per al seu país, malgrat que, no sé per què, un portaveu de la "moguda" és diputat d'ERC i un altre, exvocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. I tanmateix, cal posar les coses al seu lloc just: les consultes són un acte de propaganda política. Res a objectar. Amb límits i condicions, la propaganda és ben legítima. Fins i tot, pot servir per donar el tret de sortida a la candidatura de Joan Laporta.
En tot aquest afer, l'error polític l'ha protagonitzat Convergència, al donar suport a la "consultada indepe", deixant sol al PSC en la defensa de l'Estatut aprovat pels catalans i els aranesos, l'instrument més útil per avançar en l'autogovern i, no ho oblidem, en el reconeixement del dret a l'autonomia de l'Aran, així com en l'empara de l'aranès com a llengua oficial arreu del Principat. És força il·lustrativa l'ambivalència que hem viscut: mentre CiU es consultava el seu grau d'independentisme, el Govern de la Generalitat feia realitat la línia 9 de metro, una de les infraestructures més esperades per millorar la mobilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Realitats tangibles.
I no ho és. És, en tot cas, un percentatge discret, i més tenint en compte que el partit es jugava a casa, on el sobiranisme és preponderant o de fort arrelament (les opcions sobiranistes sumen un 50 % o més), que la propaganda política ha estat contínua als citats mitjans (encara ahir als informatius de TV3), que les regles del joc han estat establertes per un dels dos equips que, en principi, hi havien de jugar (dret de vot dels qui no el tenen a les eleccions oficials, és a dir, joves majors de 16 anys i immigrants), i que estàvem davant de la primera oportunitat de dir sí a la independència, fet que, en si, ha d'abrandar els sobiranistes per anar a votar (però ni tan sols s'han superat els 240.000 vots que CiU i ERC van aconseguir a les últimes eleccions autonòmiques).
De tota manera, és important respectar escrupulosament la iniciativa cívica d'unes persones honestes que defensen el que creuen convenient per al seu país, malgrat que, no sé per què, un portaveu de la "moguda" és diputat d'ERC i un altre, exvocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. I tanmateix, cal posar les coses al seu lloc just: les consultes són un acte de propaganda política. Res a objectar. Amb límits i condicions, la propaganda és ben legítima. Fins i tot, pot servir per donar el tret de sortida a la candidatura de Joan Laporta.
En tot aquest afer, l'error polític l'ha protagonitzat Convergència, al donar suport a la "consultada indepe", deixant sol al PSC en la defensa de l'Estatut aprovat pels catalans i els aranesos, l'instrument més útil per avançar en l'autogovern i, no ho oblidem, en el reconeixement del dret a l'autonomia de l'Aran, així com en l'empara de l'aranès com a llengua oficial arreu del Principat. És força il·lustrativa l'ambivalència que hem viscut: mentre CiU es consultava el seu grau d'independentisme, el Govern de la Generalitat feia realitat la línia 9 de metro, una de les infraestructures més esperades per millorar la mobilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Realitats tangibles.
11/12/09
Non volem vegueria
Reprodusisqui, peth sòn interès, eth posicionament deth Govèrn deth Conselh Generau d'Aran dauant era lei d'organizacion vegueriau, que vò portar entà dauant eth Departament de Governacion e Administracions Publiques.
Eth Sindic rebotge totaument era inclusion d’Aran en ua vegueria
Demane qu’era Generalitat reconeishe era Val coma ua Entitat Territoriau Autonòma
Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a tornat a mostrar eth refús totau e absolut deth Conselh Generau a includir era Val d’Aran en ua vegueria o en quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth pròpri. Boya vò hiscar ath Govèrn dera Generalitat a que prengue en consideracion era volentat deth Plen deth Conselh, manifestada en ua declaracion conjunta eth 16 de seteme de 2008, entà qu’Aran non sigue pas includit ena organizacion vegueriau de Catalonha, que se prevé de desvolopar en ua lei, ne en cap de division territoriau que non sigue era madeisha, cossent damb çò qu’establís era Lei de Regim Especiau de 1990, pr’amor qu’eth Govèrn aranés enten que “era inclusion d’Aran en ua vegueria desvirtuarie totaument era singularitat politica e er exercici deth sòn autogovèrn”, consolidat d’ençà de 20 ans d’experiéncia.
Eth Sindic a proposat qu’eth Govèrn catalan incorpòre ena naua lei d’organizacion vegueriau era reconeishença dera Val d’Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma laguens de Catalonha, mès dehòra de quinsevolh vegueria, en tot reivindicar era singularitat d’Aran enes sues relacions bilateraus damb era Generalitat. Boya a defenut era propòsta aranesa entara reforma dera lei de regim especiau, qu’establís qu’Aran “non s’intègre en cap de division territoriau entara organizacion des servicis dera Generalitat” e se relacione e coordine damb aguesta de forma dirècta e bilaterau (article 62). En aguest sens, eth Govèrn a previst de consensuar ua naua declaracion conjunta entà deféner er Estatut, er autogovèrn e era singularitat territoriau d’Aran.
Conselh Generau d'Aran, 11 de deseme de 2009
Eth Sindic rebotge totaument era inclusion d’Aran en ua vegueria
Demane qu’era Generalitat reconeishe era Val coma ua Entitat Territoriau Autonòma
Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a tornat a mostrar eth refús totau e absolut deth Conselh Generau a includir era Val d’Aran en ua vegueria o en quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth pròpri. Boya vò hiscar ath Govèrn dera Generalitat a que prengue en consideracion era volentat deth Plen deth Conselh, manifestada en ua declaracion conjunta eth 16 de seteme de 2008, entà qu’Aran non sigue pas includit ena organizacion vegueriau de Catalonha, que se prevé de desvolopar en ua lei, ne en cap de division territoriau que non sigue era madeisha, cossent damb çò qu’establís era Lei de Regim Especiau de 1990, pr’amor qu’eth Govèrn aranés enten que “era inclusion d’Aran en ua vegueria desvirtuarie totaument era singularitat politica e er exercici deth sòn autogovèrn”, consolidat d’ençà de 20 ans d’experiéncia.
Eth Sindic a proposat qu’eth Govèrn catalan incorpòre ena naua lei d’organizacion vegueriau era reconeishença dera Val d’Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma laguens de Catalonha, mès dehòra de quinsevolh vegueria, en tot reivindicar era singularitat d’Aran enes sues relacions bilateraus damb era Generalitat. Boya a defenut era propòsta aranesa entara reforma dera lei de regim especiau, qu’establís qu’Aran “non s’intègre en cap de division territoriau entara organizacion des servicis dera Generalitat” e se relacione e coordine damb aguesta de forma dirècta e bilaterau (article 62). En aguest sens, eth Govèrn a previst de consensuar ua naua declaracion conjunta entà deféner er Estatut, er autogovèrn e era singularitat territoriau d’Aran.
Conselh Generau d'Aran, 11 de deseme de 2009
Heretgies
Parlarem clar i català: Catalunya és, sens dubte, una nació. En l'eufemisme constitucional, és una nacionalitat, que és com dir "nació". Així ho demostra la seva història, la seva cultura i, sobretot, la voluntat popular expressada al Parlament. Per això, perquè així ho creu el Parlament, que, "recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària" (preàmbul de l'Estatut), cap sentència adversa de cap tribunal constitucional no ho podrà revocar. Es podrà manllevar d'un text normatiu, però no pas de tota una voluntat col·lectiva.
Ni es podrà revocar la voluntat ferma dels aranesos per fer prevaldre el seu autogovern i la seva llengua en un Aran autònom, dins de Catalunya, però al marge de qualsevol vegueria o de divisó territorial que no sigui la pròpia. I sembla mentida que els qui malden per fer prevaldre la nació catalana a l'Estatut i, és més, promouen, des de CDC a ERC, consultes independentistes per arreu, vulguin passar pel sedaç català la singularitat política de l'Aran, que també tindria molt a dir no només de la independència catalana, sinó, sobretot, del seu futur com a territori autònom. El que ens cal, a catalans i aranesos, és aprofundir en el nostre autogovern i millorar els recursos i el finançament per millorar les polítiques públiques que afecten el benestar de les persones, com així estan fent els governs que encapçalen el president Montilla i el sindic Boya.
Ara bé, que Catalunya sigui una nació, clau de volta del catalanisme polític, o que la majoria de catalans així la consideri, no pot donar carta de naturalesa als qui tenen la punyetera mania d'expedir carnets de catalanitat, a la recerca tan perillosa, perquè mai es mesuren prou les conseqüències, del mal català o botifler irredempt. I a això juguem. Així és la religió, necessitada sempre d'expiar els seus errors en l'heretgia dels tolerants. No ens equivoquessim, el nacionalisme és l'última religió secular, i l'independentisme, el seu fonamentalisme necessari.
El problema de l'independentisme és que no suposa un sí a Catalunya, sino un no a Espanya (i l'una i l'altra són difícilment explicables per si soles). El seu motor ideològic es basa en un sentiment negatiu: l'aversió a tot el que representa Espanya. I la veritat és que Espanya hi ha contribuït massa vegades, a aquesta rèplica separatista, perquè on hi ha separatistes hi ha separadors. Certament. Però molts no hi volem jugar, ni al gat ni al gos, perquè, entre altres coses, a vegades no se sap qui es qui i, perquè, ai las!, confiem en la intel·ligència de la política, que és com dir del pacte. Una heretgia en la Catalunya que pretenen exorcitzar.
Ni es podrà revocar la voluntat ferma dels aranesos per fer prevaldre el seu autogovern i la seva llengua en un Aran autònom, dins de Catalunya, però al marge de qualsevol vegueria o de divisó territorial que no sigui la pròpia. I sembla mentida que els qui malden per fer prevaldre la nació catalana a l'Estatut i, és més, promouen, des de CDC a ERC, consultes independentistes per arreu, vulguin passar pel sedaç català la singularitat política de l'Aran, que també tindria molt a dir no només de la independència catalana, sinó, sobretot, del seu futur com a territori autònom. El que ens cal, a catalans i aranesos, és aprofundir en el nostre autogovern i millorar els recursos i el finançament per millorar les polítiques públiques que afecten el benestar de les persones, com així estan fent els governs que encapçalen el president Montilla i el sindic Boya.
Ara bé, que Catalunya sigui una nació, clau de volta del catalanisme polític, o que la majoria de catalans així la consideri, no pot donar carta de naturalesa als qui tenen la punyetera mania d'expedir carnets de catalanitat, a la recerca tan perillosa, perquè mai es mesuren prou les conseqüències, del mal català o botifler irredempt. I a això juguem. Així és la religió, necessitada sempre d'expiar els seus errors en l'heretgia dels tolerants. No ens equivoquessim, el nacionalisme és l'última religió secular, i l'independentisme, el seu fonamentalisme necessari.
El problema de l'independentisme és que no suposa un sí a Catalunya, sino un no a Espanya (i l'una i l'altra són difícilment explicables per si soles). El seu motor ideològic es basa en un sentiment negatiu: l'aversió a tot el que representa Espanya. I la veritat és que Espanya hi ha contribuït massa vegades, a aquesta rèplica separatista, perquè on hi ha separatistes hi ha separadors. Certament. Però molts no hi volem jugar, ni al gat ni al gos, perquè, entre altres coses, a vegades no se sap qui es qui i, perquè, ai las!, confiem en la intel·ligència de la política, que és com dir del pacte. Una heretgia en la Catalunya que pretenen exorcitzar.
3/12/09
Deféner er Estatut e instar ath PP a que retire es recorsi contra er autogovèrn aranés
Eth sindic d'Aran, Francés Boya, a parlat clar. Ei eth moment de deféner er Estatut aprovat pera majoria des aranesi e es araneses, perque garantís eth nòste dret d'autonomia e era lengua pròpria, er aranés, aué en ua situacion d'incertesa pes recorsi d'inconstitucionalitat presentadi peth PP ath Tribunau Constitucionau. Ua demana ara quau s'aurien de híger es principaus fòrces politiques d'Aran entà hiscar ara retirada d'aguesti recorsi. Atau ac a manifestat en marc dera commemoracion deth 30au aniversari dera constitucion deth Conselh Generau Provisionau entà reivindicar era reinstauracion dera maxima institucion d'autogovèrn dera Val d'Aran. Peth sòn interès, reprodusisqui ara seguida era intervencion deth Sindic.
INTERVENCION DETH SINDIC D'ARAN EN ACTE DE COMMEMORACION DETH 30AU ANIVERSARI DETH CONSELH GENERAU PROVISIONAU (Aran, 2 de deseme de 2009)
Aué èm ací peth coratge d’ues persones que, sense mieis ne recorsi, mès damb tota era illusion e eth desir de hèr justícia istorica, entestèren en 1979 era reivindicacion democratica entà qu’Aran recuperèsse es sues institucions d’augovèrn per miei deth Conselh Generau d’Aran, reinstaurat ara fin en 1991. Èm ací en aunor ath sòn prètzhèt, qu’a permetut possar un moviment autonomista neishut hè dejà 30 ans e qu’a desembocat en un present d’assolidament e arrefortilhament der autogovèrn dera Val d’Aran en ua Catalonha modèrna, en ua Espanha plurau e democratica.
Coma aué, ère tanben un 2 de deseme, mès der an 1979. Alavetz, fòrça des presents ací s’amassèren ena Casa dera Vila de Vielha ena prumèra session deth Conselh Generau Provisionau, dempús dera sua constitucion eth 2 de seteme ena glèisa de Santa Maria de Cap d’Aran. Ena aguesta amassada de deseme, Arturo Calbetó siguec escuelhut secretari generau e, entre d’auti punts, s’aprovèc qu’era casa deth Senhor d’Arròs siguesse era sedença deth Conselh Generau Provisionau. S’acordèc dotar ath Conselh d’un umil pressupòst de 300.000 pessetes. Aguest ei un petit exemple que servís entà illustrar eth contèxte en qué dèc lum ath Conselh Provisionau. Tot ère per hèr e tot ère possible, coma diderie eth poèta. Se tractaue de començar de nau, de reempréner er hiu dera istòria, talhat en 1834, quan era Reiau Cedula abolic es institucions pròpries.
Artenhuda era majoria d’edat e quan, seguint er exemple, enguan a artenhut per prumèr viatge un pressupòst de 30 milions d’èuros, eth Conselh Generau d’Aran se sent damb era obligacion de reconéisher eth trabalh de toti aqueri qu’an precedit eth sòn prètzhèt, coma govèrn dera Val d’Aran, coma eth govèrn mès propèr des aranesi e es araneses amassa damb es ajuntaments, des que celebrèrem tanben, eth passat mes de mai, eth trentau aniversari.
Quan tot ère per hèr, quan, tot just, era democràcia daue es prumèri passi, es cargues elèctes locaus dèren eth pas decisiu entà sajar de recuperar eth camin perdut der autogovèrn, que non vedec era prumèra lei de regim especiau dempús de dètz longui ans de negociacion damb era Generalitat. Deishatz-me, en aguest punt, reconéisher enes persones d’Arturo Calbetó, Emilio Medan e Francisco Berdié, secretari generau e sots-secretaris deth Conselh Provisionau, respectivament, es lideratges e era capacitat des qu’amièren a bon pòrt es desirs deth pòble aranés entà tornar a èster, entà non pèrder era consciéncia de saber qu’èm vius, qu’èm ací e que i volem seguir damb totes es conseqüéncies.
Totun, aué podem assegurar damb gòi qu’eth camin dubèrt hè trenta ans ei fèrm e ben traçat, perque eth pòble aranés a decidit damb era sua volentat inquebrantabla de seguir-le amassa coma ua comunautat liura d’iguals, que vò pervíuer, en contèxte dera globalizacion, damb era sua identitat mès pregona e autentica e, per aquerò, mès valurosa, en passar de generacion en generacion, a trauèrs de persones de provenences ben dispariones en cultura, ideologia, classe o religion.
An passat 30 ans d’ençà dera constitucion deth Conselh Generau Provisionau. An passat lèu 20 ans d’ençà dera aprobacion dera lei d’Aran de 1990. Consolidat eth Conselh Generau d’Aran, ara èm en plen procès de revision dera norma de regim especiau entà assegurar er autogovèrn e aumentar era sua capacitat entà exercir es competéncies damb mès e mielhors garanties ath servici deth benestar des ciutadans e es ciutadanes.
En aguest periòde fructifèr entar autogovèrn, eth Conselh Generau a anat aquerit diuèrses competéncies en matèries plan fonamentaus entara vida vidanta des persones. Ara, en aguesta naua etapa, volem garantir era prestacion eficaça des servicis, sustot en aguesti moments de dificultats economiques entà fòrça familhes. Er autogovèrn non ei pas ua finalitat en si, senon qu’ei un mejan entà mielhorar es condicions de vida des persones a compdar dera proximitat, que permet dar compde de forma lèu immediata des decisions prenudes coma govèrn.
Se tracte, totun, d’apregondir eth marc der autogovèrn coma era expression dera volentat d’èster d’un pòble e de mielhorar eth bon servici as persones que viuen e trabalhen en Aran.
Permetetz-me, totun, de hèr ua referéncia ath moment actuau en qué mos trapam, quan er Estatut que mos a de perméter revisar e actualizar eth règim especiau se tròbe ara demora d’ua seténcia deth Tribunau Constitucionau qu’a de resòlver es recorsi d’inconstitucionalitat presentadi per un partit politic, dempús de tres ans d’ençà dera aprobacion dera norma en Parlament e enes Còrts e en referèndum peth pòble de Catalonha, a on tanben i cau includir ath pòble d’Aran. La voi hèr, aguesta referéncia, perque eth debat generat ar entorn dera “dignitat de Catalonha” afècte tanben ar autogovèrn aranés. Voi díder qu’era dignitat de Catalonha ei tanben era dignitat dera Val d’Aran, perque es recorsi interposadi s’adrecen tanben contra era identitat aranesa, er autogovèrn e era lengua pròpria. Tota ua afrenta contra era dignitat d’Aran e era sua lengua, que merite era desaprobacion deth Govèrn d’Aran e era sua demana entà retirar aguesti recorsi en Tribunau Constitucionau.
Voi profitar entà hèr ua crida a favor der Estatut, perque garantís eth dret d’autonomia d’Aran. Deféner er Estatut vò díder desvolopar un mielhor autogovèrn per miei d’ua naua lei de regim especiau. Deféner er Estatut vò díder garantir, per miei dera Lei d’Educacion, qu’er aranés sigue era lengua veïculara dera escòla. Deféner er Estatut vò díder arténher, per prumèr viatge, ua Lei der Aranés, er auantprojècte dera quau eth Govèrn dera Generalitat a elaborat entà desplegar era normalizacion complèta dera lengua en Aran e era sua promocion en Catalonha, coma lengua oficiau, segontes establís eth madeish Estatut.
Eth coratge demostrat pes que hè trenta ans s’anticipèren ath règim d’autonomia deth quau aué gaudim mos a de possar a deféner damb era madeisha veeméncia, fòrça e sapiença çò que mos aperten coma pòble que se bastís cada dia e se projècte en futur a favor des persones que, en cada moment, son e hèn Aran. Aqueth ei eth sòn exemple, aguest ei eth nòste prètzhèt.
INTERVENCION DETH SINDIC D'ARAN EN ACTE DE COMMEMORACION DETH 30AU ANIVERSARI DETH CONSELH GENERAU PROVISIONAU (Aran, 2 de deseme de 2009)
Aué èm ací peth coratge d’ues persones que, sense mieis ne recorsi, mès damb tota era illusion e eth desir de hèr justícia istorica, entestèren en 1979 era reivindicacion democratica entà qu’Aran recuperèsse es sues institucions d’augovèrn per miei deth Conselh Generau d’Aran, reinstaurat ara fin en 1991. Èm ací en aunor ath sòn prètzhèt, qu’a permetut possar un moviment autonomista neishut hè dejà 30 ans e qu’a desembocat en un present d’assolidament e arrefortilhament der autogovèrn dera Val d’Aran en ua Catalonha modèrna, en ua Espanha plurau e democratica.
Coma aué, ère tanben un 2 de deseme, mès der an 1979. Alavetz, fòrça des presents ací s’amassèren ena Casa dera Vila de Vielha ena prumèra session deth Conselh Generau Provisionau, dempús dera sua constitucion eth 2 de seteme ena glèisa de Santa Maria de Cap d’Aran. Ena aguesta amassada de deseme, Arturo Calbetó siguec escuelhut secretari generau e, entre d’auti punts, s’aprovèc qu’era casa deth Senhor d’Arròs siguesse era sedença deth Conselh Generau Provisionau. S’acordèc dotar ath Conselh d’un umil pressupòst de 300.000 pessetes. Aguest ei un petit exemple que servís entà illustrar eth contèxte en qué dèc lum ath Conselh Provisionau. Tot ère per hèr e tot ère possible, coma diderie eth poèta. Se tractaue de començar de nau, de reempréner er hiu dera istòria, talhat en 1834, quan era Reiau Cedula abolic es institucions pròpries.
Artenhuda era majoria d’edat e quan, seguint er exemple, enguan a artenhut per prumèr viatge un pressupòst de 30 milions d’èuros, eth Conselh Generau d’Aran se sent damb era obligacion de reconéisher eth trabalh de toti aqueri qu’an precedit eth sòn prètzhèt, coma govèrn dera Val d’Aran, coma eth govèrn mès propèr des aranesi e es araneses amassa damb es ajuntaments, des que celebrèrem tanben, eth passat mes de mai, eth trentau aniversari.
Quan tot ère per hèr, quan, tot just, era democràcia daue es prumèri passi, es cargues elèctes locaus dèren eth pas decisiu entà sajar de recuperar eth camin perdut der autogovèrn, que non vedec era prumèra lei de regim especiau dempús de dètz longui ans de negociacion damb era Generalitat. Deishatz-me, en aguest punt, reconéisher enes persones d’Arturo Calbetó, Emilio Medan e Francisco Berdié, secretari generau e sots-secretaris deth Conselh Provisionau, respectivament, es lideratges e era capacitat des qu’amièren a bon pòrt es desirs deth pòble aranés entà tornar a èster, entà non pèrder era consciéncia de saber qu’èm vius, qu’èm ací e que i volem seguir damb totes es conseqüéncies.
Totun, aué podem assegurar damb gòi qu’eth camin dubèrt hè trenta ans ei fèrm e ben traçat, perque eth pòble aranés a decidit damb era sua volentat inquebrantabla de seguir-le amassa coma ua comunautat liura d’iguals, que vò pervíuer, en contèxte dera globalizacion, damb era sua identitat mès pregona e autentica e, per aquerò, mès valurosa, en passar de generacion en generacion, a trauèrs de persones de provenences ben dispariones en cultura, ideologia, classe o religion.
An passat 30 ans d’ençà dera constitucion deth Conselh Generau Provisionau. An passat lèu 20 ans d’ençà dera aprobacion dera lei d’Aran de 1990. Consolidat eth Conselh Generau d’Aran, ara èm en plen procès de revision dera norma de regim especiau entà assegurar er autogovèrn e aumentar era sua capacitat entà exercir es competéncies damb mès e mielhors garanties ath servici deth benestar des ciutadans e es ciutadanes.
En aguest periòde fructifèr entar autogovèrn, eth Conselh Generau a anat aquerit diuèrses competéncies en matèries plan fonamentaus entara vida vidanta des persones. Ara, en aguesta naua etapa, volem garantir era prestacion eficaça des servicis, sustot en aguesti moments de dificultats economiques entà fòrça familhes. Er autogovèrn non ei pas ua finalitat en si, senon qu’ei un mejan entà mielhorar es condicions de vida des persones a compdar dera proximitat, que permet dar compde de forma lèu immediata des decisions prenudes coma govèrn.
Se tracte, totun, d’apregondir eth marc der autogovèrn coma era expression dera volentat d’èster d’un pòble e de mielhorar eth bon servici as persones que viuen e trabalhen en Aran.
Permetetz-me, totun, de hèr ua referéncia ath moment actuau en qué mos trapam, quan er Estatut que mos a de perméter revisar e actualizar eth règim especiau se tròbe ara demora d’ua seténcia deth Tribunau Constitucionau qu’a de resòlver es recorsi d’inconstitucionalitat presentadi per un partit politic, dempús de tres ans d’ençà dera aprobacion dera norma en Parlament e enes Còrts e en referèndum peth pòble de Catalonha, a on tanben i cau includir ath pòble d’Aran. La voi hèr, aguesta referéncia, perque eth debat generat ar entorn dera “dignitat de Catalonha” afècte tanben ar autogovèrn aranés. Voi díder qu’era dignitat de Catalonha ei tanben era dignitat dera Val d’Aran, perque es recorsi interposadi s’adrecen tanben contra era identitat aranesa, er autogovèrn e era lengua pròpria. Tota ua afrenta contra era dignitat d’Aran e era sua lengua, que merite era desaprobacion deth Govèrn d’Aran e era sua demana entà retirar aguesti recorsi en Tribunau Constitucionau.
Voi profitar entà hèr ua crida a favor der Estatut, perque garantís eth dret d’autonomia d’Aran. Deféner er Estatut vò díder desvolopar un mielhor autogovèrn per miei d’ua naua lei de regim especiau. Deféner er Estatut vò díder garantir, per miei dera Lei d’Educacion, qu’er aranés sigue era lengua veïculara dera escòla. Deféner er Estatut vò díder arténher, per prumèr viatge, ua Lei der Aranés, er auantprojècte dera quau eth Govèrn dera Generalitat a elaborat entà desplegar era normalizacion complèta dera lengua en Aran e era sua promocion en Catalonha, coma lengua oficiau, segontes establís eth madeish Estatut.
Eth coratge demostrat pes que hè trenta ans s’anticipèren ath règim d’autonomia deth quau aué gaudim mos a de possar a deféner damb era madeisha veeméncia, fòrça e sapiença çò que mos aperten coma pòble que se bastís cada dia e se projècte en futur a favor des persones que, en cada moment, son e hèn Aran. Aqueth ei eth sòn exemple, aguest ei eth nòste prètzhèt.
26/11/09
La dignitat de Catalunya (i la d'Aran!, doncs també el PP ha recorregut articles bàsics contra l'autogovern i l'aranès)
Amb el títol La dignitat de Catalunya, publiquen aquest editorial El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)