De la propaganda a la realitat

Benvinguts a la Catalunya real, o sigui, plural. Perquè Catalunya no és, efectivament, independentista. Però és que semblava que sí ho era, en els últims mesos, segons la construcció que n'han fet, d'aquest país ideal, molts opinadors, molts mitjans de comunicació, de titularitat pública i privada. Encara sobta la crònica d'avui d'aquests que construeixen països ideals, com si un 27 % de participació en les consultes (molt per sota del referèndum de l'Estatut, per sota també del de la Constitució Europea) fos una mera anècdota.

I no ho és. És, en tot cas, un percentatge discret, i més tenint en compte que el partit es jugava a casa, on el sobiranisme és preponderant o de fort arrelament (les opcions sobiranistes sumen un 50 % o més), que la propaganda política ha estat contínua als citats mitjans (encara ahir als informatius de TV3), que les regles del joc han estat establertes per un dels dos equips que, en principi, hi havien de jugar (dret de vot dels qui no el tenen a les eleccions oficials, és a dir, joves majors de 16 anys i immigrants), i que estàvem davant de la primera oportunitat de dir sí a la independència, fet que, en si, ha d'abrandar els sobiranistes per anar a votar (però ni tan sols s'han superat els 240.000 vots que CiU i ERC van aconseguir a les últimes eleccions autonòmiques).

De tota manera, és important respectar escrupulosament la iniciativa cívica d'unes persones honestes que defensen el que creuen convenient per al seu país, malgrat que, no sé per què, un portaveu de la "moguda" és diputat d'ERC i un altre, exvocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. I tanmateix, cal posar les coses al seu lloc just: les consultes són un acte de propaganda política. Res a objectar. Amb límits i condicions, la propaganda és ben legítima. Fins i tot, pot servir per donar el tret de sortida a la candidatura de Joan Laporta.

En tot aquest afer, l'error polític l'ha protagonitzat Convergència, al donar suport a la "consultada indepe", deixant sol al PSC en la defensa de l'Estatut aprovat pels catalans i els aranesos, l'instrument més útil per avançar en l'autogovern i, no ho oblidem, en el reconeixement del dret a l'autonomia de l'Aran, així com en l'empara de l'aranès com a llengua oficial arreu del Principat. És força il·lustrativa l'ambivalència que hem viscut: mentre CiU es consultava el seu grau d'independentisme, el Govern de la Generalitat feia realitat la línia 9 de metro, una de les infraestructures més esperades per millorar la mobilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Realitats tangibles.