Èm istòria?

Tastam es dies damb era suavitat discrèta dera rotina. Mos tornam èsters arrotinadi. De viatges, pensam que hèm quauquarren istoric, definitiu e relevant, coma s’arrés mos auesse precedit, mès era Istòria acabe passant a toti peth dessús, sense miraments ne distincions. Dilhèu era vanitat dera glòria postuma permet transcendir era fatalitat deth temps consumat. Mès eth vanitós tanpòc ac condarà mès enlà de sa vida, òbviament. Tanben ei un equivòc pensar-mos, en cada moment, coma ua sotscategoria d’accidents, perque alavetz non compdarie era experiéncia deth patiment. E tot eth patiment istoric semblarie relatiu. ¿Pòt èster relatiu Auschwitz, simbèu, e mès que simbèu, de tot eth patiment (im)possible? Cau tier compde damb eth pes mòrt dera Istòria e reclamar mès atencion, o caritat (e justícia), de cap ara intransferibilitat de cadun, mès enlà dera Istòria o per mor deth dolor qu’era madeisha Istòria a desplegat. Mès aguest ei ara un aute ahèr entath nòste proposit. Tota aguesta dissertacion ei tà díder ua auta obvietat (totun, mos botjam en era): qu’aué torne a èster dissabte e que tornam a atrauessar era tardor. Paradoxaument, era natura, austèra, se desvestís entà afrontar er iuèrn, e es parçans amagadi entre eth huelham comencen a èster mès vedibles. Eri i son tostemp, e es sòns cambis mos convòquen tà d’aquerò qu’i a aquiu, e servissen, atau madeish, entà dar compde de cadun. Semble qu’aquerò qu’i a dehòra ei bèth e infinit, incapables com èm d’artenhe’c. Ei tan immens, que de viatges desbrembam eth proposit de cadun, com se non le vedèssem interiorament. Cau anar tostemp tà dauant, en tot descurbir, un còp e un aute, es enigmes d’ua vida qu’a de besonh mès temps entà èster vescuda e un futur qu’ara, cèrtament, non ei arren.

(DIARI SEGRE, 20 d'octobre de 2012)

Eth viatge catalan

È de cohessar-vos qu’era mia relacion damb era independéncia catalana se base, sustot, en un sentiment esceptic, dilhèu desconfidat, pr’amor que, se ja dam per mòrta era via federau (encara per nèisher), ja m’explicaràn, alavetz, com s’artenh era desirada secession sense cap tipe de trauma e s’aguesta portarà, en contèxte actuau dera Euròpa meridionau, un país mès prospèr e just, objectiu qu’aurie de mercar quinsevolh projècte digne entà ua nacion. Com afirme er editor de L’Avenç, bric suspitosi andús, revista e editor, de fe unionista, ara fin podem trobar-mos damb un “estat sense país”, ei a díder, sense cultura e en fòrta regression sociau. Clar que, en expression catalana, “tinc mala peça al teler”, pera mia condicion d’aranés pactista e catalan federalista, en uns moments de dangeroses egemonies contra eth “pluralisme rasonable” (John Rawls) e “critic” (Valentí Puig), de besonh en ua societat democratica. Ei probable qu’aja queigut en costat erronèu dera istòria e non aja sabut veir qu’Espanha “non a solucion” perque “mos pane”, com diden, encara qu’eth famós deficit fiscau, que cau corregir, varie fòrça segontes eth calcul aplicat, mentre era Espanha independenta, com Portugal (per non parlar de Grècia), patís autant damb un carrèr que borís en contra der “espòli sociau”. Ei vertat que ja non valen es immobilismes, qu’era lengua e era cultura pròpries s’an de respectar (plan qu’ac sabem es aranesi!) e que dilhèu Catalonha s’a de constituir en un Estat (con)federat, mentre Aran aquerís, de forma liura, un nau estatus autonòm. Mès er orizon contunharà nere se non metem aguesti esturments a favor d’un capitalisme mès civilizat e ua alternativa de justícia entath pòble empraubit, aquiu a on comence eth viatge reaument encoratjant.

(DIARI SEGRE, 6 d'octobre de 2012)

Aran e Aragon

Es vicissituds istoriques e, sustot, era volentat politica des aranesi ath long des tempsi an mercat eth sòn devier coma territòri estretament restacat ath reiaume d’Aragon, atau com ac soslinhen es recercaires dera istòria locau d’aguest petit parçan deth Pirenèu centrau. Com tanben ei coneishut eth sòn plaçament nòrd enlà dera sèrra pirenènca, hèt qu’aurie de determinar, semblarie, ua vinculacion mès naturau damb França. Mès, es aranesi s’an sabut suenhar des invasions e es intents continus d’integracion dera Val entath costat francés (en aunor ath títol dera òbra omonima de Josep Lladonosa), e an practicat un sòrta d’equilibri des podèrs, d’acòrd damb eth quau eth militar demorarie ligat a Aragon, eth juridic a Catalonha e er eclesiastic a França. Era darrèra collaboracion relevanta entre Aran e Aragon (e Catalonha), damb era exposicion Aran, clavis regni, a permetut redescurbir aguesta ligason, de natura pactista (vau era pena rebremba’c en aguesti tempsi de convulsions territoriaus), que va mès enlà dera arraïtz deth nòm d’andues comunautats, sense descuedar era realitat d’un present de vincles comerciaus e de servicis e, sustot, de caractèr sanitari, a on er Espitau Val d’Aran ei tanben punt clau d’aguesta cooperacion sociau e territoriau damb es vilatges dera Ribagòrça. Ja en sègle X, era Val siguec possedida per Aton, bisbe de Roda de Isábena, senhor de Ribagòrça, de Palhars, d’Aran e de Sobrarbe, data mès antica dera quau demore constància sus es dominacions senhoriaus en Aran, segontes era cronica Fragmentum Historicum (s. XIII), trobada enes manuscrits deth Cartulari deth monastèri d’Alaon, en Sopèira (veir eth catalòg d’Aran, clavis regni). En 1108, Alfons eth Batalhaire la includís enes sòns domènis, e damb eth Tractat d’Emparança (1175), aguesti ligams s’arrefortissen encara mès. Dempús dera derròta de Muret (1213), se daurís un periòde de luta diplomatica, e tanben bellica, sus era possession d’Aran, en mans sustot de França. En 1312, es delegats des reis reconeishen ara fin era relacion dera Val damb eth reiaume d’Aragon, dempús des negociacions encetades tà esclarir es pretensions d’andues corones. Damb eth Tractat de Poissy (1313), Felip IV restituís Aran a Jaime II d’Aragon, e eth 22 d’agost deth madeish an, eth monarca autrège as aranesi Era Querimònia, amàs des drets consuetudinaris, que sigueren confirmadi dempús per d’auti reis. Er an que ven se’n complissen 700. Un erós aniversari deth quau Aragon se’n pòt sénter ben partícep.

(ARAN INFORMACION + VIVIR LOS PIRINEOS, seteme de 2012)