Heretgies

Parlarem clar i català: Catalunya és, sens dubte, una nació. En l'eufemisme constitucional, és una nacionalitat, que és com dir "nació". Així ho demostra la seva història, la seva cultura i, sobretot, la voluntat popular expressada al Parlament. Per això, perquè així ho creu el Parlament, que, "recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària" (preàmbul de l'Estatut), cap sentència adversa de cap tribunal constitucional no ho podrà revocar. Es podrà manllevar d'un text normatiu, però no pas de tota una voluntat col·lectiva.

Ni es podrà revocar la voluntat ferma dels aranesos per fer prevaldre el seu autogovern i la seva llengua en un Aran autònom, dins de Catalunya, però al marge de qualsevol vegueria o de divisó territorial que no sigui la pròpia. I sembla mentida que els qui malden per fer prevaldre la nació catalana a l'Estatut i, és més, promouen, des de CDC a ERC, consultes independentistes per arreu, vulguin passar pel sedaç català la singularitat política de l'Aran, que també tindria molt a dir no només de la independència catalana, sinó, sobretot, del seu futur com a territori autònom. El que ens cal, a catalans i aranesos, és aprofundir en el nostre autogovern i millorar els recursos i el finançament per millorar les polítiques públiques que afecten el benestar de les persones, com així estan fent els governs que encapçalen el president Montilla i el sindic Boya.
 
Ara bé, que Catalunya sigui una nació, clau de volta del catalanisme polític, o que la majoria de catalans així la consideri, no pot donar carta de naturalesa als qui tenen la punyetera mania d'expedir carnets de catalanitat, a la recerca tan perillosa, perquè mai es mesuren prou les conseqüències, del mal català o botifler irredempt. I a això juguem. Així és la religió, necessitada sempre d'expiar els seus errors en l'heretgia dels tolerants. No ens equivoquessim, el nacionalisme és l'última religió secular, i l'independentisme, el seu fonamentalisme necessari.
 
El problema de l'independentisme és que no suposa un sí a Catalunya, sino un no a Espanya (i l'una i l'altra són difícilment explicables per si soles). El seu motor ideològic es basa en un sentiment negatiu: l'aversió a tot el que representa Espanya. I la veritat és que Espanya hi ha contribuït massa vegades, a aquesta rèplica separatista, perquè on hi ha separatistes hi ha separadors. Certament. Però molts no hi volem jugar, ni al gat ni al gos, perquè, entre altres coses, a vegades no se sap qui es qui i, perquè, ai las!, confiem en la intel·ligència de la política, que és com dir del pacte. Una heretgia en la Catalunya que pretenen exorcitzar.