Compromís

Tot semble contradiccion e era vida n’ei plea. Mentre er aute dia expressàuem era tension d’ua pulsion fatau de cap aquerò expansiu, que pòt arribar a anullar era pròpria volentat, ath còp era guardada der aute, que patís e patís injustícia, mos estordís e, ai!, eth sentit dera culpa subergés. Alavetz, non vau er elògi dera evasion irresponsabla. Mès lèu tot çò de contrari. Volerà díder qu’abitam, o sajam de sostier-mos, tostemp, en aquerò qu’ei dubèrt, e que cada dia començam de nau, a on cada causa, cada sentiment compde damb eth sòn temps. Tot, de bèra forma, ei en sòn lòc. Era inquietud tanben drevelhe un nau sentit pes causes. Ei ora de tornar a començar, de deishar-mos de pegaries e deishar brotoar en nosati un sentit etic. Era pulsion pòt amiar-mos ad aquerò Aute deth món, qu’ei mès enlà deth món, coma ua crida inevitabla que demane e demane e jamès non mos satisfè, perque reclame sense arren a cambi. Sus un hons de silènci, entenem eth sòn idòl, qu’ei er idòl deth qu’auem ath costat e non volíem escotar. I viuem d’esquia. Era soletat se sent penetrada violentament, perque i a un aute que mos reclame, e tot er esfòrç per húger e pujar tath cap dera sèrra, luenh de toti, ei inutil, com inutil se torne er esfòrç e tota era dedicacion pes auti, mès ei tan fòrta era crida que non podem dar per perdut aquerò que dejà ei, de hèt, perdut. Com de perduda ei, per cèrt, era pàtria comuna, que convertís ar aute en un estranh, que shòrde as nòsti. Mès era demana hè a (re)nèisher un compromís concrèt, non impersonau, perque compòrte ues obligacions o un cèrt sentit dera culpa se non s’amien a tèrme, non pera puresa d’un madeish, senon perque tostemp i a un aute qu’encara ac passe piri. E alavetz ja non valen es neutralitats.  

(Diari Segre, 28 de gèr de 2012)