I a un motiu pro expressat e sentit, d’ençà sustot deth Romanticisme (de viatges es sentiments son induïts peth contèxte d’ua epòca), que vire ar entorn dera insignificança dera persona dauant dera natura e er abisme dera sua existéncia en un paisatge autant de romantic, liure, lèu libertin, hèt damb soledat plea e infinita, expansiva e immensa. Era atmosfèra te trauèsse e es hons dramatics des vals semblen impedir era tua tornada. Era rebellion de non voler baishar un còp as artenhut eth cap dera sèrra pren còs en excursions entà tucs coma, qué sabi jo, eth Montardo, que non hè pas guaire auem pujat. Se’n va er ostiu e, damb eth, era intensistat des escapades; mès d’aqueth trauessar i demoren semes d’un realisme relativizador (pas relativista) que demoram hèr a brotoar ath long der an. Tot ei tan petit aquiu baish, e totun, tot ei en sòn lòc, mès semble que sonque ei naut a on ac podem percéber, ena sua justa mesura. Eth paisatge ei coma eth temps, tot tan illimitat, orizon perdut, a on, totun, i a accidents, montanhes, per aquiu e per aquiu delà. Tot mos ven a (re)trobar, mès tot ac perdem irrefutablament. E alavetz es henerecles deth paisatge son es henerecles deth temps. Coma aquera beresa distrèta… “Sonque demore ua causa: ua beresa infinita que passe de forma en forma, en tot esbadalhar-se etèrnament, en tot transformar-se etèrnament, de forma qu’ei òbvi que non se la pòt fixar tostemp a volentat e plaçar-la en musèus o méter-la en plaça e convocar dempús a grani e petits entà que divaguen e baden dauant sòn.” (Lenz, de Georg Büchner: beresa infinita).
(Diari Segre, 11 de seteme de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada