28/1/10
Un Sindic damb projècte e es idèes clares
M'agradarie recomanar-vos era lectura dera entrevista que Mikel Aristregi a hèt ath sindic d'Aran, Francés Boya, en diari Segre. Ei plan illustrativa de ce quin ei eth projècte que plantege eth Sindic entara Val d'Aran enes pròplèu ans. Trobaratz quauqu'ua des sues idèes, es sues propòstes, es sues accions, entà hèr un shinhau mès agradabla era vida en Aran, laguens des possibilitats qu'aufrís era maxima institucion d'autogovèrn. Bona lectura.
Reflexió des de l'Aran
Potser és massa fàcil atribuir al discrepant interessos foscos i espuris en manifestar la seua discrepància. Potser és massa fàcil significar la seua “raresa” connatural. Potser és massa fàcil veure en ell les pròpies patologies. Potser és massa fàcil, i tanmateix, l’Aran, o la majoria dels seus ciutadans, ni vol ni espera ser Andorra, excepció feta dels qui no han cregut mai en l’equilibri social i territorial, ni pretén exacerbar un cert nacionalisme com una contrarèplica local al sobiranisme més tronat, excepció feta dels qui només tenen com a discurs l’enarbolament de la bandera en un mar de petons i abraçades.
No és això, és que només la idea d’autogovern s’esdevé per a nosaltres, aranesos, el projecte de tota una vida, de tota una història, carregat de dificultats, ple de lluita, però, nogensmenys, potenciat pel pacte que hem bastit amb Catalunya per un espai comú d’administració propera a fi de bé, fent una mica més habitable aquesta Vall isolada durant tant de temps, en el benentès que pacte vol dir noble correspondència, lliure cooperació. I reclamant-les estem.
No és que l’Aran renegui l’obvietat més fefaent: la seva pertanyença al Pirineu, com a poble pirinenc. No pas. L’Aran, fermament pirinenc, amb vocació pirineista i a la recerca del lideratge corresponent en aquest àmbit, no pot donar per descomptada la unilateralitat que s’ha donat en el procés veguerial, essent com és reconegut, estatutàriament, “entitat territorial singular” que gaudeix del seu règim especial. Falta agreujada per la sobrevinguda reculada de la Cerdanya i, per dir-ho suaument, la indiferència del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. D’aquí la pregunta derivada per com hom pot articular un territori extens i poc poblat amb els ingredients esmentats.
I si de les províncies es vol renegar, serà pel mateix capteniment que l’aranès mostra davant el “provincianisme veguerial”, en el seu propòsit d’artifici i imposició. Volem dir que no s’hauria de caure en el mateix error “provincià”: el de la pràctica de la imposició administrativa, en ple segle XXI, per davant del lideratge territorial, que s’aconsegueix dia a dia. Els territoris no s’articulen per potestat facultativa, sinó que requereixen de capacitat d’atracció, disposar de pols de referència clars, en l’àmbit tecnològic, universitari, sanitari, amb comunicacions de primera, ara per terra, ara per aire.
Només cal entendre que l’Aran va optar per un altre camí: el d’exercir el dret polític a l’autonomia tot protegint el seu bé col•lectiu més preuat, la llengua / cultura, essent com és el govern d’Aran la descentralització efectiva que la Generalitat vol adoptar en l’àmbit de l’Alt Pirineu. L’encaix s’haurà de resoldre amb el mètode infal•lible de sempre: serà qüestió de pacte i de tracte, bé ho saben els aranesos! Llavors, el Pirineu hi sortirà guanyant, perquè haurà sumat.
Publicat en viurealspirineus.cat.
No és això, és que només la idea d’autogovern s’esdevé per a nosaltres, aranesos, el projecte de tota una vida, de tota una història, carregat de dificultats, ple de lluita, però, nogensmenys, potenciat pel pacte que hem bastit amb Catalunya per un espai comú d’administració propera a fi de bé, fent una mica més habitable aquesta Vall isolada durant tant de temps, en el benentès que pacte vol dir noble correspondència, lliure cooperació. I reclamant-les estem.
No és que l’Aran renegui l’obvietat més fefaent: la seva pertanyença al Pirineu, com a poble pirinenc. No pas. L’Aran, fermament pirinenc, amb vocació pirineista i a la recerca del lideratge corresponent en aquest àmbit, no pot donar per descomptada la unilateralitat que s’ha donat en el procés veguerial, essent com és reconegut, estatutàriament, “entitat territorial singular” que gaudeix del seu règim especial. Falta agreujada per la sobrevinguda reculada de la Cerdanya i, per dir-ho suaument, la indiferència del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. D’aquí la pregunta derivada per com hom pot articular un territori extens i poc poblat amb els ingredients esmentats.
I si de les províncies es vol renegar, serà pel mateix capteniment que l’aranès mostra davant el “provincianisme veguerial”, en el seu propòsit d’artifici i imposició. Volem dir que no s’hauria de caure en el mateix error “provincià”: el de la pràctica de la imposició administrativa, en ple segle XXI, per davant del lideratge territorial, que s’aconsegueix dia a dia. Els territoris no s’articulen per potestat facultativa, sinó que requereixen de capacitat d’atracció, disposar de pols de referència clars, en l’àmbit tecnològic, universitari, sanitari, amb comunicacions de primera, ara per terra, ara per aire.
Només cal entendre que l’Aran va optar per un altre camí: el d’exercir el dret polític a l’autonomia tot protegint el seu bé col•lectiu més preuat, la llengua / cultura, essent com és el govern d’Aran la descentralització efectiva que la Generalitat vol adoptar en l’àmbit de l’Alt Pirineu. L’encaix s’haurà de resoldre amb el mètode infal•lible de sempre: serà qüestió de pacte i de tracte, bé ho saben els aranesos! Llavors, el Pirineu hi sortirà guanyant, perquè haurà sumat.
Publicat en viurealspirineus.cat.
26/1/10
Las razones del antitripartidismo
ENRIC COMPANY (El País, 26 de enero de 2010)
CiU se lanza a fijar el marco del debate
La grandilocuente apelación lanzada el pasado fin de semana por los publicitarios de CiU a enlairar (levantar) Cataluña es la consecuencia, el corolario inevitable a los tres años de creación sistemática de un clima negativo sobre la situación política y económica del país. Sólo puede levantarse lo que está caído, o yace, y ésta es la idea madre que la derecha quiere fijar como punto de partida del debate político en la presente etapa preelectoral.
Es bien cierto que la crisis económica crea unas condiciones sociales y un clima de opinión pesimista propicio para que cuajen, primero, los mensajes negativos sobre la situación sociopolítica y la actuación del Gobierno de la izquierda y, después, la oferta para levantar el vuelo bajo la guía de CiU. Altavoces no les han faltado ni les faltan.
Lo lógico en la presente situación política sería, sin embargo, que un planteamiento de este tipo tropezara con la puesta en valor de la obra de gobierno a cargo de los partidos de la izquierda, que ofrece un balance más que suficiente para ello. Pero no es esto lo que está sucediendo, sino más bien todo lo contrario. Una de las características del debate público catalán es que los defensores del tripartito pueden contarse con los dedos. Hay defensores de la actuación del PSC, los hay de Esquerra y puede encontrarse alguno de Iniciativa-EUiA, pero apenas hay valedores del tripartito.
El tripartito nació con el handicap de no contar con apoyos relevantes en los medios de comunicación y esa situación se ha mantenido. Sus gobiernos han tenido siempre flancos abiertos aunque no quiera y muchos de ellos nacen del hecho de que los componentes de la coalición compiten electoralmente entre sí. Esto provoca ataques de la misma forma que la miel atrae a las moscas. Los primeros críticos de muchas de las actuaciones de sus miembros se hallan demasiadas veces entre sus aliados. Desde los medios de comunicación pueden lanzar pullas y desaires a uno de los partidos y aparentar que no están en contra del Gobierno como tal. Pasa una y otra vez. Estos días, a raíz del cementerio de residuos nucleares.
Ya bajo la presidencia de Pasqual Maragall, a la izquierda catalana le tocó aprender pronto que sus logros serían sistemáticamente minimizados y, en el mejor de los casos, calificados de insuficientes, fueran los que fueran. Es lo que en la presidencia de José Montilla ha sucedido con la mejora del sistema de financiación y el traspaso del servicio de Cercanías de Renfe a la Generalitat, por poner dos éxitos relevantes correspondientes a aspiraciones que ya venían de la etapa de gobiernos de CiU.
Podría parecer que en esta eatapa de fin de legislatura se tratara de que a la campaña publicitaria de CiU y los embates conjuntos de la derecha se opusiera una publicidad de signo contrario, dirigida a realzar la actuación del tripartito. Pero la cuestión no es ésa. No es un asunto de publicidad, sino de concepciones políticas y de estrategias, y en estos momentos da toda la impresión de que se disuelve o flaquea la convicción con que los tres partidos de la izquierda emprendieron en 2003 su aventura de gobierno conjunto.
CiU considera que la caracterización del tripartito de la izquierda como una fórmula negativa o fracasada está ya consolidada, se ha convertido en criterio hegemónico en la opinión pública, y le permite pasar a otra fase, pero la clave radica en que la propia izquierda parece aceptar que esa idea se imponga. Eso es lo que significa, por ejemplo, que el presidente de Esquerra Republicana (ERC), Joan Puigcercós, sostuviera la semana pasada que su partido pasará a la oposición salvo que sus eventuales socios acepten sus exigencias sobre un referéndum de independencia en la próxima legislatura.
Está bastante claro que el referéndum de independencia no será aceptado ni por el PSC ni por CiU, pero lo relevante del caso es que el líder de ERC ha lanzado un envite que significa renunciar al tripartito de la izquierda como fórmula, reventarlo, asumir la posición de Joan Carretero. Eso es lo que da fuerza a la campaña publicitaria de CiU.
CiU se lanza a fijar el marco del debate
La grandilocuente apelación lanzada el pasado fin de semana por los publicitarios de CiU a enlairar (levantar) Cataluña es la consecuencia, el corolario inevitable a los tres años de creación sistemática de un clima negativo sobre la situación política y económica del país. Sólo puede levantarse lo que está caído, o yace, y ésta es la idea madre que la derecha quiere fijar como punto de partida del debate político en la presente etapa preelectoral.
Es bien cierto que la crisis económica crea unas condiciones sociales y un clima de opinión pesimista propicio para que cuajen, primero, los mensajes negativos sobre la situación sociopolítica y la actuación del Gobierno de la izquierda y, después, la oferta para levantar el vuelo bajo la guía de CiU. Altavoces no les han faltado ni les faltan.
Lo lógico en la presente situación política sería, sin embargo, que un planteamiento de este tipo tropezara con la puesta en valor de la obra de gobierno a cargo de los partidos de la izquierda, que ofrece un balance más que suficiente para ello. Pero no es esto lo que está sucediendo, sino más bien todo lo contrario. Una de las características del debate público catalán es que los defensores del tripartito pueden contarse con los dedos. Hay defensores de la actuación del PSC, los hay de Esquerra y puede encontrarse alguno de Iniciativa-EUiA, pero apenas hay valedores del tripartito.
El tripartito nació con el handicap de no contar con apoyos relevantes en los medios de comunicación y esa situación se ha mantenido. Sus gobiernos han tenido siempre flancos abiertos aunque no quiera y muchos de ellos nacen del hecho de que los componentes de la coalición compiten electoralmente entre sí. Esto provoca ataques de la misma forma que la miel atrae a las moscas. Los primeros críticos de muchas de las actuaciones de sus miembros se hallan demasiadas veces entre sus aliados. Desde los medios de comunicación pueden lanzar pullas y desaires a uno de los partidos y aparentar que no están en contra del Gobierno como tal. Pasa una y otra vez. Estos días, a raíz del cementerio de residuos nucleares.
Ya bajo la presidencia de Pasqual Maragall, a la izquierda catalana le tocó aprender pronto que sus logros serían sistemáticamente minimizados y, en el mejor de los casos, calificados de insuficientes, fueran los que fueran. Es lo que en la presidencia de José Montilla ha sucedido con la mejora del sistema de financiación y el traspaso del servicio de Cercanías de Renfe a la Generalitat, por poner dos éxitos relevantes correspondientes a aspiraciones que ya venían de la etapa de gobiernos de CiU.
Podría parecer que en esta eatapa de fin de legislatura se tratara de que a la campaña publicitaria de CiU y los embates conjuntos de la derecha se opusiera una publicidad de signo contrario, dirigida a realzar la actuación del tripartito. Pero la cuestión no es ésa. No es un asunto de publicidad, sino de concepciones políticas y de estrategias, y en estos momentos da toda la impresión de que se disuelve o flaquea la convicción con que los tres partidos de la izquierda emprendieron en 2003 su aventura de gobierno conjunto.
CiU considera que la caracterización del tripartito de la izquierda como una fórmula negativa o fracasada está ya consolidada, se ha convertido en criterio hegemónico en la opinión pública, y le permite pasar a otra fase, pero la clave radica en que la propia izquierda parece aceptar que esa idea se imponga. Eso es lo que significa, por ejemplo, que el presidente de Esquerra Republicana (ERC), Joan Puigcercós, sostuviera la semana pasada que su partido pasará a la oposición salvo que sus eventuales socios acepten sus exigencias sobre un referéndum de independencia en la próxima legislatura.
Está bastante claro que el referéndum de independencia no será aceptado ni por el PSC ni por CiU, pero lo relevante del caso es que el líder de ERC ha lanzado un envite que significa renunciar al tripartito de la izquierda como fórmula, reventarlo, asumir la posición de Joan Carretero. Eso es lo que da fuerza a la campaña publicitaria de CiU.
25/1/10
Un Conselh responsable damb eth territòri e era sua gent
“S'HA DE REGULAR L'ÚS DE LES BORDES"
Entrevista / Francés Boya, síndic d’Aran
M.A.M (Diari Segre, 24 de gener de 2010)
El síndic general de la Val d’Aran, Francés Boya, afirma que en els últims anys han portat a terme un esforç per evitar excessos urbanístics. A més, proposa un model urbanístic sostenible. En relació amb les bordes (edificacions ramaderes convertides pressumptament en habitatge) aposta per regular els nous usos.
Quins problemes urbanístics ha d’afrontar la Val d’Aran?
Hem registrat un retard en la planificació del territori. Però ara estem en fase d’aplicació d’un model més sostenible. A més, des del Conselh Generau d’Aran estem fent un esforç de formació als ajuntaments de la Val. Estem informant alcaldes i regidors. Volem un país amb un urbanisme intel•ligent que no estigui al servei de l’especulació.
Què s’ha de fer ara amb les bordes?
Amb les bordes s’han comès excessos per falta de planificació, però són un tret característic del paisatge de la Val d’Aran. És necessari regular-ne l’edificació però la seua utilització lúdica no és negativa. Si les recuperem poden ser un patrimoni.
Aposta per la seua conversió en altres usos?
És positiu que es mantinguin. Aquestes edificacions expliquen una època de la Val d’Aran i poden ser utilitzades per a altres usos.
Quin model de desenvolupament proposa?
Hauríem d’anar cap a un model d’urbanisme intel•ligent. El sòl és un recurs limitat. Per aquest motiu, l’urbanisme ha d’afrontar reptes perquè estigui al servei de la qualitat de vida de les persones. En els últims anys hem registrat un model especulatiu, ara abordem un canvi positiu per intentar modificar el model cap a un altre de més sostenible amb el territori.
Creu que els regidors i alcaldes tenen prou informació sobre la normativa urbanística?
Des del Conselh estem fent un esforç d’informació. Hem portat a terme cursos de formació per a regidors i alcaldes de la Val.
23/1/10
Convergència i la Llei d'Aran
El problema de la iniciativa legislativa comarcal que planteja l’oposició al Conselh, a més d’unilateral i imprudent, és que pateix un dèficit de credibilitat política. Convergència, que ara mostra tanta pressa per engegar un procés amb un resultat incert, és el partit que va bloquejar la Llei d’Aran vigent durant deu anys. Deu anys! Aquest període és el comprés entre el 1979, any en què s’aprova l’Estatut, i el 1990, any en què finalment l’Aran obté la Llei que li va permetre reinstaurar les seves institucions d’autogovern.
Per cert, mentrestant, tampoc no va dubtar a incloure l’Aran al mapa comarcal com una comarca més de Catalunya. Va ser el 1987, i de llavors ençà els diferents Governs catalans ho han tingut més fàcil per intentar adscriure l’Aran en una vegueria.
Queda clar que resulta del tot contradictori que la Convergència aranesa clami al cel per un retard d’uns mesos, en un context de consolidació plena del nostre autogovern. L’important d’aquesta nova etapa és garantir els recursos suficients per tal de desplegar aquest autogovern al servei del benestar de les persones. Per aquest motiu, és imprescindible la concertació amb la Generalitat, seguint el fil de la història del poble aranès, que sempre ha tingut en el pacte polític el principal aval per a les seves legítimes aspiracions.
Per cert, mentrestant, tampoc no va dubtar a incloure l’Aran al mapa comarcal com una comarca més de Catalunya. Va ser el 1987, i de llavors ençà els diferents Governs catalans ho han tingut més fàcil per intentar adscriure l’Aran en una vegueria.
Queda clar que resulta del tot contradictori que la Convergència aranesa clami al cel per un retard d’uns mesos, en un context de consolidació plena del nostre autogovern. L’important d’aquesta nova etapa és garantir els recursos suficients per tal de desplegar aquest autogovern al servei del benestar de les persones. Per aquest motiu, és imprescindible la concertació amb la Generalitat, seguint el fil de la història del poble aranès, que sempre ha tingut en el pacte polític el principal aval per a les seves legítimes aspiracions.
22/1/10
De leis
1. Lleida non pare. Ciutat damb ambicion e capacitat de bones iniciatives entà garantir eth sòn progrès e er equilibri deth territòri. Ager inaugurèc era Llotja damb era representacion de Il Trovatore, e ac podec hèr perque compde damb ua societat civila fòrta, atau coma soslinhèc er alcalde Àngel Ros. Felicitats e que la pogam gaudir tanben es aranesi.
2. Voleria recomanar tanben era lectura d'ua carta publicada ager en El Periódico qu'a escrit era cap de Cultura e Politica Lingüistica, Maria Vergés, en respòsta ath lingüista Albert Branchadell, qu'en un aute article deishaue ena ombra deth dubte eth modèl d'immersion lingüistica dera escòla aranesa, ara qu'era Lei der Aranés entrarà en Parlament entà garantir justament qu'er aranés sigue lengua veïculara e d'aprenedisatge dera nòsta escòla en un contèxte de multilingüisme enriquidor.
3. Parlant de leis que mos afècten... Era reforma dera Lei d'Aran seguís eth procès pactat entà que la pogue dar lum vèrda eth Govèrn dera Generalitat d'acòrd damb era propòsta des partits aranesi. Eth procès non seguís dilhèu eth ritme optim. Ara ben, ei preferible aprovar tard ua bona lei, qu'aprovar-ne ua de dolenta damb prèsses e sense pacte.
E ad açò darrèr jògue Convergéncia (CDA), qu'a agut ua illuminacion estrambotica e a decidit convocar unilateraument un plen extraordinari entà demanar qu'era lei se tramite coma ua iniciativa legislativa comarcau, talament coma acabe de hèr era Cerdanya, ei a díder, sense er acòrd dera Generalitat, qu'ei era qui acabe garantint es recorsi de besonh tath desplegament der autogovèrn. O sigue, que CDA, que confon Aran damb era Cerdanya e bloquegèc era prumèra Lei d'Aran pendent dètz ans, trenque eth consens per ua iniciativa electoralista que sonque cerque era confrontacion politica.
2. Voleria recomanar tanben era lectura d'ua carta publicada ager en El Periódico qu'a escrit era cap de Cultura e Politica Lingüistica, Maria Vergés, en respòsta ath lingüista Albert Branchadell, qu'en un aute article deishaue ena ombra deth dubte eth modèl d'immersion lingüistica dera escòla aranesa, ara qu'era Lei der Aranés entrarà en Parlament entà garantir justament qu'er aranés sigue lengua veïculara e d'aprenedisatge dera nòsta escòla en un contèxte de multilingüisme enriquidor.
3. Parlant de leis que mos afècten... Era reforma dera Lei d'Aran seguís eth procès pactat entà que la pogue dar lum vèrda eth Govèrn dera Generalitat d'acòrd damb era propòsta des partits aranesi. Eth procès non seguís dilhèu eth ritme optim. Ara ben, ei preferible aprovar tard ua bona lei, qu'aprovar-ne ua de dolenta damb prèsses e sense pacte.
E ad açò darrèr jògue Convergéncia (CDA), qu'a agut ua illuminacion estrambotica e a decidit convocar unilateraument un plen extraordinari entà demanar qu'era lei se tramite coma ua iniciativa legislativa comarcau, talament coma acabe de hèr era Cerdanya, ei a díder, sense er acòrd dera Generalitat, qu'ei era qui acabe garantint es recorsi de besonh tath desplegament der autogovèrn. O sigue, que CDA, que confon Aran damb era Cerdanya e bloquegèc era prumèra Lei d'Aran pendent dètz ans, trenque eth consens per ua iniciativa electoralista que sonque cerque era confrontacion politica.
18/1/10
Que ve d'Alguaire
Aire que ve d'Alguaire... Farem l'acudit fàcil: aire per enlairar-se, a les terres de Lleida, més a prop del Pirineu, de l'Aran, que té ben a propet també, encara que, a vegades, no el tinguem massa en compte, un magnífic centre de serveis i millors infraestructures, com és Tolosa, sobretot, "caplòc d'Occitània".
El millor: el Govern d'Entesa ha donat un pas més en l'articulació d'aquesta Catalunya cívica, en xarxa, somiada pels noucentistes. L'aeroport lleidatà és un nexe força destacat en aquest sistema infraestructural que es basteix: ens obrirà una part del món, del mercat que ens vingui a veure, viatgers nosaltres també de visita a París, ai París!, del país d'Oil...
Vull dir que ¿quantes vegades havíem sentit a parlar de l'aeroport d'Alguaire? I, com sempre, un govern de progrés ha posat fil a l'agulla per fer realitat els desitjos d'aquestes terres. Uns parlen i parlen i parlen i sempre parlen, però heus ací el president Montilla al capdavant, davant el primer aeroport promogut i construït pel Govern de la Generalitat.
La Catalunya que sap on va enlaira Catalunya amb fets!, perquè les paraules se les emporta aquest aire que ve d'Alguaire.
El millor: el Govern d'Entesa ha donat un pas més en l'articulació d'aquesta Catalunya cívica, en xarxa, somiada pels noucentistes. L'aeroport lleidatà és un nexe força destacat en aquest sistema infraestructural que es basteix: ens obrirà una part del món, del mercat que ens vingui a veure, viatgers nosaltres també de visita a París, ai París!, del país d'Oil...
Vull dir que ¿quantes vegades havíem sentit a parlar de l'aeroport d'Alguaire? I, com sempre, un govern de progrés ha posat fil a l'agulla per fer realitat els desitjos d'aquestes terres. Uns parlen i parlen i parlen i sempre parlen, però heus ací el president Montilla al capdavant, davant el primer aeroport promogut i construït pel Govern de la Generalitat.
La Catalunya que sap on va enlaira Catalunya amb fets!, perquè les paraules se les emporta aquest aire que ve d'Alguaire.
15/1/10
Candidatura naucentista
Barcelona torne a entestar era iniciativa estrategica e territoriau. Er alcalde Jordi Hereu, dauant ua oposicion que ditz "non" a tot (coma en Aran, totun), a lançat era candidatura de Barcelona - Pirenèus 2022 entàs jòcs olimpics der iuèrn. Barcelona - Pirenèus... Eth sòni naucentista renauit en sègle XXI! Ja sabetz: era articulacion en hilat deth territòri, era mielhora des infraestructures coma era carretèra N - 230, apropar era ciutat e eth Pirenèu.
Parlam de regenerar er espaci public, de desvolopar ua naua sintèsi deth territòri. Un projècte que teishís un hilat de relacions culturaus, esportives e economiques qu'a enes ciutadans eth receptor dera excelléncia qu'aufrís mejançant era naua infraestructura. Oportunitat entà promocionar un territòri civic e ecologic, arren a veir damb eth procès d'urbanizacion e massificacion. Era candidatura olimpica pòt pensar un país drevelhat, daurit as procèssi creatius e capable d'auer un lòc subergessent en món.
Sonque me demore recomanar-vos era lectura der article d'opinion deth conselhèr de Torisme, Comèrç e Transpòrt e president dera Federacion d'Ostalaria de Lleida, Juan Antonio Serrano, qu'exprèsse de forma ben clara era esperança daurida, enes planes d'opinion de El Periódico de Catalunya (en aguest link trobaratz era version en castelhan).
UNA OPORTUNITAT PER AL PIRINEU
Juan Antonio Serrano
Quina bona notícia per al Pirineu català: per fi algú se’n recorda d’ell. Sens dubte, la candidatura de Barcelona-Pirineus per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 és una excel·lent notícia no només per al Pirineu, sinó també per a Barcelona, Catalunya i els esports d’hivern i de muntanya de tot Espanya.
El simple fet de presentar la candidatura ja és una cosa excel·lent per a l’economia del Pirineu català: d’entrada, ens promociona i ens situa al mapa internacional del turisme d’hivern i de muntanya. A més a més, presentar-nos a la candidatura de Barcelona com a companys de viatge és la millor carta de presentació, tant per la seva experiència com a ciutat olímpica com per l’extraordinari profit turístic i econòmic que ha sabut treure dels Jocs Olímpics abans, durant i després de la seva celebració. I, per descomptat, per la difusió que ha tingut el nom de Barcelona a nivell mundial. Per tant, en l’àmbit turístic els beneficis que aquest esdeveniment poden reportar són extraordinaris, tant per a la capital catalana com, sobretot, per al Pirineu.
Entenc que quan parlem de Pirineus estem parlant del Pirineu català i n’exceptuem Andorra, ja que a vegades a la resta de Catalunya es considera, sobretot en època hivernal, que Andorra és una comarca catalana més, quan no ho és: tots sabem que és un país, pel que convé i pel que no convé. Per desgràcia, el tracte que generalment s’ha donat, i es dóna, a Andorra als mitjans de comunicació de Catalunya amb relació a l’esquí i els esports d’hivern ha perjudicat i molt les estacions d’esquí de Catalunya i les comarques del Pirineu català, i ha beneficiat d’una manera descarada un altre país, que no contribueix en absolut als ingressos impositius de Catalunya ni d’Espanya.
Per al Pirineu català, el nostre Pirineu, aquesta candidatura és una oportunitat que no es pot desaprofitar i en la qual tots els implicats tenim l’obligació de treballar amb totes les nostres energies perquè arribi a bon port. Poques vegades en la seva història, per no dir cap, el Pirineu català en el seu conjunt ha tingut una oportunitat d’aquestes característiques per mobilitzar la seva economia, i precisament per això aquest esdeveniment significarà un revulsiu impressionant per a les comarques pirinenques, que, tot sigui dit de passada, ens fa molta falta.
Pel que fa a les infraestructures viàries que seran necessàries per celebrar aquest esdeveniment, moltes d’elles ja són imprescindibles per al present i el futur d’aquestes comarques, sobretot les del Pirineu de Lleida, que és el que, sense cap dubte, més carències té en aquest aspecte. Unes infraestructures reclamades reiteradament per les autoritats, els empresaris i, sobretot, els ciutadans del Pirineu.
Lògicament, espero que la candidatura olímpica pugui ajudar a accelerar la construcció o adequació de les infraestructures de comunicacions prioritàries de les comarques pirinenques, ja que si aquestes no s’intercomuniquen urgentment i no s’escurça la durada del temps de viatge entre elles i amb les seves ciutats de referència, com Lleida, Barcelona i Girona, no es podran desenvolupar i probablement aniran morint de mica en mica, tal com està passant en moltes zones del sud de França. L’economia de les comarques que sobreviuen està basada en el turisme i en depèn totalment, i sense aquestes infraestructures es fa impossible i inviable la creació de noves empreses i la diversificació de les existents, així com el desenvolupament d’altres activitats econòmiques.
També seran necessàries infraestructures pròpies dels esports d’hivern, com les pistes de salt, de bobs, etcètera. Però aquestes són molt més fàcils de construir i requereixen una inversió molt menor, ja que les instal·lacions bàsiques ja existeixen a les estacions d’esquí. Al Pirineu català hi ha molt bones estacions d’esquí, i també una molt bona quantitat i qualitat de places hoteleres i altres serveis turístics, motiu pel qual en aquest aspecte les inversions a realitzar crec que seran mínimes, ja que no seria aconsellable la creació d’una oferta més enllà de l’estrictament necessària.
El Pirineu i els empresaris del sector turístic estan perfectament preparats per organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquestes característiques. Barcelona pot comptar amb el sector de l’hostaleria de Lleida, a la qual tinc el gust de representar, per treballar en pro d’aquesta iniciativa, i em consta que també el sector turístic en general sabrà estar a l’altura.
Per tant, i també com a pirinenc, només em falta felicitar Barcelona i el seu alcalde per la iniciativa i demanar al Pirineu que treballi colze a colze amb la ciutat de Barcelona perquè la candidatura sigui un èxit. Gràcies, Barcelona.
Parlam de regenerar er espaci public, de desvolopar ua naua sintèsi deth territòri. Un projècte que teishís un hilat de relacions culturaus, esportives e economiques qu'a enes ciutadans eth receptor dera excelléncia qu'aufrís mejançant era naua infraestructura. Oportunitat entà promocionar un territòri civic e ecologic, arren a veir damb eth procès d'urbanizacion e massificacion. Era candidatura olimpica pòt pensar un país drevelhat, daurit as procèssi creatius e capable d'auer un lòc subergessent en món.
Sonque me demore recomanar-vos era lectura der article d'opinion deth conselhèr de Torisme, Comèrç e Transpòrt e president dera Federacion d'Ostalaria de Lleida, Juan Antonio Serrano, qu'exprèsse de forma ben clara era esperança daurida, enes planes d'opinion de El Periódico de Catalunya (en aguest link trobaratz era version en castelhan).
UNA OPORTUNITAT PER AL PIRINEU
Juan Antonio Serrano
Quina bona notícia per al Pirineu català: per fi algú se’n recorda d’ell. Sens dubte, la candidatura de Barcelona-Pirineus per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 és una excel·lent notícia no només per al Pirineu, sinó també per a Barcelona, Catalunya i els esports d’hivern i de muntanya de tot Espanya.
El simple fet de presentar la candidatura ja és una cosa excel·lent per a l’economia del Pirineu català: d’entrada, ens promociona i ens situa al mapa internacional del turisme d’hivern i de muntanya. A més a més, presentar-nos a la candidatura de Barcelona com a companys de viatge és la millor carta de presentació, tant per la seva experiència com a ciutat olímpica com per l’extraordinari profit turístic i econòmic que ha sabut treure dels Jocs Olímpics abans, durant i després de la seva celebració. I, per descomptat, per la difusió que ha tingut el nom de Barcelona a nivell mundial. Per tant, en l’àmbit turístic els beneficis que aquest esdeveniment poden reportar són extraordinaris, tant per a la capital catalana com, sobretot, per al Pirineu.
Entenc que quan parlem de Pirineus estem parlant del Pirineu català i n’exceptuem Andorra, ja que a vegades a la resta de Catalunya es considera, sobretot en època hivernal, que Andorra és una comarca catalana més, quan no ho és: tots sabem que és un país, pel que convé i pel que no convé. Per desgràcia, el tracte que generalment s’ha donat, i es dóna, a Andorra als mitjans de comunicació de Catalunya amb relació a l’esquí i els esports d’hivern ha perjudicat i molt les estacions d’esquí de Catalunya i les comarques del Pirineu català, i ha beneficiat d’una manera descarada un altre país, que no contribueix en absolut als ingressos impositius de Catalunya ni d’Espanya.
Per al Pirineu català, el nostre Pirineu, aquesta candidatura és una oportunitat que no es pot desaprofitar i en la qual tots els implicats tenim l’obligació de treballar amb totes les nostres energies perquè arribi a bon port. Poques vegades en la seva història, per no dir cap, el Pirineu català en el seu conjunt ha tingut una oportunitat d’aquestes característiques per mobilitzar la seva economia, i precisament per això aquest esdeveniment significarà un revulsiu impressionant per a les comarques pirinenques, que, tot sigui dit de passada, ens fa molta falta.
Pel que fa a les infraestructures viàries que seran necessàries per celebrar aquest esdeveniment, moltes d’elles ja són imprescindibles per al present i el futur d’aquestes comarques, sobretot les del Pirineu de Lleida, que és el que, sense cap dubte, més carències té en aquest aspecte. Unes infraestructures reclamades reiteradament per les autoritats, els empresaris i, sobretot, els ciutadans del Pirineu.
Lògicament, espero que la candidatura olímpica pugui ajudar a accelerar la construcció o adequació de les infraestructures de comunicacions prioritàries de les comarques pirinenques, ja que si aquestes no s’intercomuniquen urgentment i no s’escurça la durada del temps de viatge entre elles i amb les seves ciutats de referència, com Lleida, Barcelona i Girona, no es podran desenvolupar i probablement aniran morint de mica en mica, tal com està passant en moltes zones del sud de França. L’economia de les comarques que sobreviuen està basada en el turisme i en depèn totalment, i sense aquestes infraestructures es fa impossible i inviable la creació de noves empreses i la diversificació de les existents, així com el desenvolupament d’altres activitats econòmiques.
També seran necessàries infraestructures pròpies dels esports d’hivern, com les pistes de salt, de bobs, etcètera. Però aquestes són molt més fàcils de construir i requereixen una inversió molt menor, ja que les instal·lacions bàsiques ja existeixen a les estacions d’esquí. Al Pirineu català hi ha molt bones estacions d’esquí, i també una molt bona quantitat i qualitat de places hoteleres i altres serveis turístics, motiu pel qual en aquest aspecte les inversions a realitzar crec que seran mínimes, ja que no seria aconsellable la creació d’una oferta més enllà de l’estrictament necessària.
El Pirineu i els empresaris del sector turístic estan perfectament preparats per organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquestes característiques. Barcelona pot comptar amb el sector de l’hostaleria de Lleida, a la qual tinc el gust de representar, per treballar en pro d’aquesta iniciativa, i em consta que també el sector turístic en general sabrà estar a l’altura.
Per tant, i també com a pirinenc, només em falta felicitar Barcelona i el seu alcalde per la iniciativa i demanar al Pirineu que treballi colze a colze amb la ciutat de Barcelona perquè la candidatura sigui un èxit. Gràcies, Barcelona.
14/1/10
Haití: misèria, catastrofe, impoténcia
Extracte der article "La pobreza atrae al desastre", de Miguel Ángel Herrero (El País).
Pero es ahora también, antes de que Haití vuelva una vez más al olvido mediático, el momento de preguntarse por qué son siempre los más pobres los que sufren las peores consecuencias de los desastres naturales. Nadie puede evitar que un terremoto ocurra, pero sí podemos hacer algo (o mucho) para reducir la vulnerabilidad de quienes tienen que vivir con ese riesgo.
El desastre lo causó el terremoto, pero también lo causó el dumping que obliga a los campesinos a abandonar sus campos de arroz en Artibonite y emigrar a la capital, las condiciones en las que se hacinan cientos de miles de personas en distritos como Cité Soleil o Martissant, la falta de empleo para la mayor parte de los jóvenes en Puerto Príncipe, los servicios sanitarios que no cubren las necesidades más básicas de la población, la insoportable inflación en 2008 del precio de los alimentos. La pobreza atrae al desastre.
Más que nunca Haití necesita ayuda para la reconstrucción. La comunidad internacional tiene el deber de actuar a tiempo y evitar el hundimiento del país.
Pero es ahora también, antes de que Haití vuelva una vez más al olvido mediático, el momento de preguntarse por qué son siempre los más pobres los que sufren las peores consecuencias de los desastres naturales. Nadie puede evitar que un terremoto ocurra, pero sí podemos hacer algo (o mucho) para reducir la vulnerabilidad de quienes tienen que vivir con ese riesgo.
El desastre lo causó el terremoto, pero también lo causó el dumping que obliga a los campesinos a abandonar sus campos de arroz en Artibonite y emigrar a la capital, las condiciones en las que se hacinan cientos de miles de personas en distritos como Cité Soleil o Martissant, la falta de empleo para la mayor parte de los jóvenes en Puerto Príncipe, los servicios sanitarios que no cubren las necesidades más básicas de la población, la insoportable inflación en 2008 del precio de los alimentos. La pobreza atrae al desastre.
Más que nunca Haití necesita ayuda para la reconstrucción. La comunidad internacional tiene el deber de actuar a tiempo y evitar el hundimiento del país.
11/1/10
Allegacions
Deishèrem er an damb era polemica vegueriau e encetam eth 2010 damb er ahèr encara borint. Totun, eth posicionament deth Departament de Governacion s'ei modulat e eth conselhèr reconeish eth besonh de blindar er autogovèrn aranés en marc dera naua organizacion territoriau. Mès, encara demore camin e s'an de veir es prepauses per escrit. De moment, eth Govèrn dera Generalitat a escotat ath territòri en tot postposar era aprobacion dera norma, e eth Govèrn qu'entèste eth sindic Francés Boya, eth prumèr en lheuar era veu en Catalonha contra aguesta lei eth passat dia 11 de deseme, a hèt es deuers en tot presentar es allegacions corresponentes, que podetz liéger ara seguida, en base ath comunicat de premsa deth Conselh Generau sus aguest ahèr:
ETH CONSELH PRESENTE ALLEGACIONS ENTÀ EXCLUDIR ARAN DES VEGUERIES
Eth Govèrn deth Conselh Generau d’Aran a presentat allegacions ar auantprojècte dera lei de vegueries entà rebutjar era inclusion d’Aran ena division vegueriau plantejada e reconéisher era Val coma ua entitat territoriau e singulara laguens de Catalonha. Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a anociat qu’eth Conselh a presentat allegacions en tot recuélher eth sentit dera declaracion institucionau deth Plen, aprovada per unanimitat eth passat dia 22 de deseme, damb era empara der Estatut d’Autonomia de 2006, que reconeish, empare e respècte er autogovèrn e era singularitat dera Val d’Aran.
Eth Sindic a hèt referéncia a qu’eth Departament de Governacion non a compdat damb era participacion deth Conselh Generau ena elaboracion d’aguesta norma, en tot contradíder eth madeish Estatut, en sòn article 94, qu’establís que “Aran, mejançant era sua institucion representativa, a de participar ena elaboracion des iniciatives legislatives qu’afècten ath sòn règim especiau”. Entà Boya, era lei de vegueries afècte dirèctament ara autonomia dera Val, sense qu’aguesta age estat consultada ne tansevolhe s’age reflectit era sua singularitat en redactat.
Eth Conselh a proposat d’incoporar en articulat dera lei eth tèxte que seguís: “En tot atier eth sòn règim especiau e en marc des competéncies transferides ath Conselh Generau d’Aran, era Val d’Aran non poderà èster adscrita o includida en cap division territoriau que non sigue era madeisha en tant qu’aguesta division se constitusisque coma ua unitat administrativa e territoriau de descentralizacion des servicis dera Generalitat de Catalunya, en tot èster considerada era Val d’Aran coma ua entitat territoriau autonòma laguens de Catalonha”.
Istoricament, Aran jamès a demorat includida en cap division territoriau de Catalonha en tot atier eth sòn règim especiau observat enes tractats d’Emparança e dera Querimònia. Ua situacion que s’alongue enquia 1834 e que siguec recuperada e actualizada per mandat der Estatut de 1979 damb eth contengut dera Lei de 13 de junhsèga de 1990 sus eth règim especiau d’Aran e posteriorament per Estatut d’Autonomia de 2006, atau coma des Decrèts de transferéncies de competéncies, servicis e foncions dera Generalitat ath Conselh Generau.
ETH CONSELH PRESENTE ALLEGACIONS ENTÀ EXCLUDIR ARAN DES VEGUERIES
Eth Govèrn deth Conselh Generau d’Aran a presentat allegacions ar auantprojècte dera lei de vegueries entà rebutjar era inclusion d’Aran ena division vegueriau plantejada e reconéisher era Val coma ua entitat territoriau e singulara laguens de Catalonha. Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a anociat qu’eth Conselh a presentat allegacions en tot recuélher eth sentit dera declaracion institucionau deth Plen, aprovada per unanimitat eth passat dia 22 de deseme, damb era empara der Estatut d’Autonomia de 2006, que reconeish, empare e respècte er autogovèrn e era singularitat dera Val d’Aran.
Eth Sindic a hèt referéncia a qu’eth Departament de Governacion non a compdat damb era participacion deth Conselh Generau ena elaboracion d’aguesta norma, en tot contradíder eth madeish Estatut, en sòn article 94, qu’establís que “Aran, mejançant era sua institucion representativa, a de participar ena elaboracion des iniciatives legislatives qu’afècten ath sòn règim especiau”. Entà Boya, era lei de vegueries afècte dirèctament ara autonomia dera Val, sense qu’aguesta age estat consultada ne tansevolhe s’age reflectit era sua singularitat en redactat.
Eth Conselh a proposat d’incoporar en articulat dera lei eth tèxte que seguís: “En tot atier eth sòn règim especiau e en marc des competéncies transferides ath Conselh Generau d’Aran, era Val d’Aran non poderà èster adscrita o includida en cap division territoriau que non sigue era madeisha en tant qu’aguesta division se constitusisque coma ua unitat administrativa e territoriau de descentralizacion des servicis dera Generalitat de Catalunya, en tot èster considerada era Val d’Aran coma ua entitat territoriau autonòma laguens de Catalonha”.
Istoricament, Aran jamès a demorat includida en cap division territoriau de Catalonha en tot atier eth sòn règim especiau observat enes tractats d’Emparança e dera Querimònia. Ua situacion que s’alongue enquia 1834 e que siguec recuperada e actualizada per mandat der Estatut de 1979 damb eth contengut dera Lei de 13 de junhsèga de 1990 sus eth règim especiau d’Aran e posteriorament per Estatut d’Autonomia de 2006, atau coma des Decrèts de transferéncies de competéncies, servicis e foncions dera Generalitat ath Conselh Generau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)