Reflexió des de l'Aran

Potser és massa fàcil atribuir al discrepant interessos foscos i espuris en manifestar la seua discrepància. Potser és massa fàcil significar la seua “raresa” connatural. Potser és massa fàcil veure en ell les pròpies patologies. Potser és massa fàcil, i tanmateix, l’Aran, o la majoria dels seus ciutadans, ni vol ni espera ser Andorra, excepció feta dels qui no han cregut mai en l’equilibri social i territorial, ni pretén exacerbar un cert nacionalisme com una contrarèplica local al sobiranisme més tronat, excepció feta dels qui només tenen com a discurs l’enarbolament de la bandera en un mar de petons i abraçades.

No és això, és que només la idea d’autogovern s’esdevé per a nosaltres, aranesos, el projecte de tota una vida, de tota una història, carregat de dificultats, ple de lluita, però, nogensmenys, potenciat pel pacte que hem bastit amb Catalunya per un espai comú d’administració propera a fi de bé, fent una mica més habitable aquesta Vall isolada durant tant de temps, en el benentès que pacte vol dir noble correspondència, lliure cooperació. I reclamant-les estem.

No és que l’Aran renegui l’obvietat més fefaent: la seva pertanyença al Pirineu, com a poble pirinenc. No pas. L’Aran, fermament pirinenc, amb vocació pirineista i a la recerca del lideratge corresponent en aquest àmbit, no pot donar per descomptada la unilateralitat que s’ha donat en el procés veguerial, essent com és reconegut, estatutàriament, “entitat territorial singular” que gaudeix del seu règim especial. Falta agreujada per la sobrevinguda reculada de la Cerdanya i, per dir-ho suaument, la indiferència del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. D’aquí la pregunta derivada per com hom pot articular un territori extens i poc poblat amb els ingredients esmentats.

I si de les províncies es vol renegar, serà pel mateix capteniment que l’aranès mostra davant el “provincianisme veguerial”, en el seu propòsit d’artifici i imposició. Volem dir que no s’hauria de caure en el mateix error “provincià”: el de la pràctica de la imposició administrativa, en ple segle XXI, per davant del lideratge territorial, que s’aconsegueix dia a dia. Els territoris no s’articulen per potestat facultativa, sinó que requereixen de capacitat d’atracció, disposar de pols de referència clars, en l’àmbit tecnològic, universitari, sanitari, amb comunicacions de primera, ara per terra, ara per aire.

Només cal entendre que l’Aran va optar per un altre camí: el d’exercir el dret polític a l’autonomia tot protegint el seu bé col•lectiu més preuat, la llengua / cultura, essent com és el govern d’Aran la descentralització efectiva que la Generalitat vol adoptar en l’àmbit de l’Alt Pirineu. L’encaix s’haurà de resoldre amb el mètode infal•lible de sempre: serà qüestió de pacte i de tracte, bé ho saben els aranesos! Llavors, el Pirineu hi sortirà guanyant, perquè haurà sumat.

Publicat en viurealspirineus.cat.