Aran, mès enlà des vegueries

Era lei de vegueries, aprovada aguesta setmana, excludís era Val d'Aran der encastre der "Alt Pirenèu" e arrefortís era sua singularitat de forma clara, en tot daurir era possibilitat a qu'er Estat reconeishe era Val coma ua unitat provinciau. Eth pas entà dauant qu'apregondís er estatut singular d'Aran en Catalonha, d'acòrd damb er Estatut, ei inqüestionable e permet, ath còp, aubirar un futur disparion d'assolidament der autogovèrn non sonque en marc de Catalonha, senon tanben en ensem der Estat, coma a assegurat de forma reiterada eth sindic Francés Boya.

Quan calgue negociar damb es Còrts es naui limits provinciaus tà constituir es vegueries, eth tèma "Aran" prenerà carta de naturalesa per prumèr còp, perque atau ac establís dera lei de vegueries, en çò que tanh ath nòste reconeishement "provinciau", se siguesse possible, e atau ac prevé er ordenament juridic espanhòl, en çò que tanh ara potestat entà crear naui ens (vegueries) qu'altèren es limits provinciaus, reguladi pes Còrts Generaus. 

Pensi que encara non èm deth tot conscienti dera inflexion qu'aguesta lei signifique entàs nòstes aspiracions collectives, a despièch des cants de sirèna que lance era oposicion, fòrtament desacreditada peth nul papèr aquerit en tot eth procès. Ua auta oportunitat perduda entath consens sus es ahèrs de país. 

Totun, eth debat començarà quan reaument sigam conscienti deth país que volem en un futur non tan luenhan, en aguest contèxte catalan tan alterat e remoigut: ¿Voleram hèr d'Aran ua comarca mès d'ua Catalonha sobirana e independenta, ena linha que desvolopen es nacionalistes catalans? ¿O serà mès convenient explorar vies de reconeishement "estatau" en marc dera Espanha plurau e federau, mès d'acòrd damb eth pensament progressista, aranesista e catalanista? Aguest comence a èster dejà eth dilèma. 

Un Aran de toti e totes

Non voleria deishar escapar era oportunitat de referenciar er article d'opinion deth sindic Francés Boya, qu'eth diari Segre li publiquèc eth passat dia 16 de junhsèga, sus es naui orizons que se daurissen entà Aran enes pròplèu ans, en tot rebrembar eth passat recent d'un autogovèrn plen d'exits.


UN ARAN DE TOTI E TOTES

Ara que hè vint ans dera aprobacion dera Lei deth regim especiau dera Val d’Aran, que permetec era recuperacion des institucions d’autogovèrn, voleria, abantes d’arren, hèr especiau mencion a toti es qu’èren possible qu’aué era Val d’Aran gaudisque d’un estatus especific d’autonomia laguens de Catalonha. Voi rebrembar a toti es que, a compdar deth sòn compromís aranesista, concretat per miei dera Associacion de Vesins Es Terçons, an dedicat eth sòn temps entà hèr pedagogia, prumèr en Aran e dempús en Catalonha; hèr memòria collectiva, en uns tempsi en qué ne tansevolh se’n parlaue d’aguesta; e reivindicar aquerò qu’as aranesi e araneses mos siguec prenut ena prumèra mitat deth sègle XIX: eth nòste autogovèrn.

Eth 13 de junhsèga de 1990, eth Parlament de Catalonha aprovaue per ua ampla majoria (damb sonque dues abstencions) era prumèra norma democratica d’autogovèrn, dempús d’un long periòde de persutar-i damb tota sòrta d’arguments e reivindicacions. Aran ei aué ua comunautat civica damb clara consciéncia identitària, gràcies, en bona part, as que prumèr drevelhèren aguesta consciéncia collectiva, la materializèren ena lei e, ath long deth temps, l’an desplegat damb tota era sua potencialitat. Per aquerò, voi arreconéisher tanben eth mestièr amiat a tèrme pes sindics que m’an precedit enes sues responsabilitats publiques, depositaris coma son es dirigents d’un país d’aqueth sentiment compartit sense eth quau n’era politica n’era gestion propères non serien pas possibles.

Un aute 13 de junhsèga, mès der an 2009, es grops deth Conselh Generau d’Aran presentàuem ath Govèrn dera Generalitat era nòsta propòsta de reforma dera Lei damb era volentat unitària de mielhorar e actualizar eth nòste autogovèrn, d’acòrd damb eth mandat der Estatut d’Autonomia, qu’aué mès que jamès volem deféner ena sua integritat. An passat vint ans e era experiéncia acumulada mos permet aué d’èster ambiciosi, mès tanben conscients dera realitat dera nòsta arquitectura juridica e institucionau. Aguesta naua consciéncia implique qu’era complexitat dera practica der autogovèrn age eth sòn fidèu reflèx en ua naua norma, qu’a de balhar mès seguretat juridica en desplegament des competéncies, un mielhor finançament entà garantir-les damb un minim de qualitat e eficàcia e un reconeishement mès clar des relacions bilateraus entre eth Conselh Generau e era Generalitat.

A despièch des dificultats, eth nòste Govèrn a volut hèr der acòrd eth sòn drapèu e aguesta volentat mos a permetut auançar en reconeishement dera singularitat d’Aran e daurir naues perspectives de futur entar estatut politic e institucionau deth país. Coma rebrembèc eth president Montilla ena Hèsta d’Aran, deth pacte a brotoat un nau acòrd de finançament, signat en deseme de 2007; s’a auançat ena constitucion d’ua ponéncia conjunta entà elaborar ua naua Lei d’Aran, e, en çò que tanh ara lengua, auem promoigut ua lei pionèra entar aranés, dempús de trenta ans de demora.

E, dempús d’un long e dificil procès, Aran a trobat eth sòn encastre dehòra dera organizacion vegueriau, que permet campar es pròplèu vint ans damb era possibilitat d’apregondir eth camin diboishat pes que, enes prumèri ans dera democràcia, pensauen dejà en bastir un país mès just, equilibrat e damb es sues institucions respectades. Artenhe’c e assolida’c fòrtament non sonque ei possible, senon que depen sustot de nosati, dera liura volentat expressada pes ciutadans e es ciutadanes que vòlen hèr d’Aran eth sòn projècte collectiu, un país, ara fin, de toti e totes.

Comunicat de Lengua Viua

ERA CORSA 'ARAN PER SA LENGUA' ARRIBE ARA 17au EDICION

Era corsa Aran per sa lengua, qu’organize cada an eth collectiu Lengua Viua, arribe eth pròplèu dimenge, 25 de junhsèga, ara detzasetau edicion. Enguan, era corsa gesserà de Les e Montgarri mès dora, entàs 12.00 h. D’aguesta forma, era organizacion sage de hèr-la mès participativa e mès dubèrta entà toti.

I aurà ua arturada en Es Bòrdes, entàs que vien de Les, e ua auta en Unha, entàs que vien de Montgarri. En aguestes arturades, es caminaires profitaràn entà hèr un mòs que portaràn en sòn morralet. Cau persutar en qué toti es caminaires se i pòden ahíger en quinsevolh punt deth recorrut.

Era arribada ei prevista entàs 20.15 h, ena plaça dera glèisa de Vielha, a on dempús deth parlament deth collectiu e er autrejament deth prèmi Lengua Viua, aurà lòc eth concèrt deth grop Parpalhon.

Lengua Viua profite un an mès entà reivindicar eth besonh de prebotjar er usatge sociau der aranés e entà que sigue possible víuer damb normalitat en país ena sua lengua pròpia. Totun, aguest ei eth motiu principau peth quau s’organize era corsa.

Aran, 23 de junhsèga de 2010 

Quina vida?

Era vida gahe de viatges camins decisius. Se tròbe en aqueth punt en qué cau escuélher, non badar guaire e començar un nau projècte personau. Tanpòc se tròbe era eleccion en un moment determinat, n’i a pro d’auer-la ena pensada d’un orizon. De viatges, ei frut d’ua volentat particulara. De viatges, aquerò qu’auem batiat coma “es circomstàncies” t’i possen, en ua sòrta d’inevitabla destinacion. Macabra fatalitat. O non! Totun, s’ei vertat qu’er òme (era hemna) escuelh era sua pròpria vida, escuelh es pròpris designis, qu’ei coma escuélher es pròpris desirs, coneish pensament, artenh saviesa, conscient des rebrembes que s’auien des.hèt, alavetz es valors intims son inexpugnables. Serà tan facil? Sonque eth pas deth temps ac permet? Eth poèta ja didie qu’es linhes dera vida son diuèrses, son coma camins, coma es contorns des montanhes, e tanben que cares e patisses, e non t’entenen, atau ei era vida. Mès eth temps que cor, estimat viatjaire, e ja non son entà tu estonantes es montanhes que te coneishen…, vertat? Mès non cau èster dramatics. Perque, a despièch de tot, de crisis e malurs, eth món encara mos semble beròi. Es uelhs seguissen era linha d’un orizon que cau arténher, a on es dius t’apèren ath costat des eròis de cada dia. Son eròis de vida, non de mòrt, eròis en companhia, perque non volem eròis solitaris orgulhosi d’eri madeishi, dilhèu son es nòsti eròis ua sòrta d’antieròis, orgulhosi deth món, qu’encara non ei, qu’encara a de vier, abantes qu’es buhades deth mau temps mos estabornisquen enes roïnes. Mès non cau èster dramatics, qu’eth solei lutz damb fòrça s’eth camin ei hèt de bonança…

(Diari Segre, 17 de junhsèga de 2010) 

El PSC, com Catalunya

La sentència del TC aixeca molta polseguera a Catalunya. Molts opinadors coincideixen a concloure que "res no tornarà a ser igual". Hi ha també una opinió majoritària sobre el paper impecable del president Montilla en la seva resposta política i institucional. Només cal llegir la premsa de fora de Catalunya, trasbalsada i escandalitzada per la determinació del president d'origen andalús. I, tanmateix, i en aquest joc d'escenificacions, s'ha centrat l'atenció de manera prou intencionada i tendenciosa en els 25 diputats del PSC al Congrés. "El PSC és el problema", hem arribat a escoltar a la ràdio pública catalana. Aquesta particular focalització de la "resposta catalana" constata, paradoxalment, que el PSC no és que sigui el problema, sinó que és el reflex més clar i transparent de la realitat plural i complexa que viu avui Catalunya. El problema és llegir en clau exclusivament catalana el "què fer" dels 25 diputats, perquè aquests 25 ni són del PSC ni són del PSOE, sinó dels ciutadans que, de forma majoritària, han donat el seu suport als socialistes en totes les eleccions generals. Un suport ampli que d'alguna manera avala el capteniment del PSC a Madrid, perquè ja se sap que forçar comportaments polítics que poden divergir de les casuístiques electorals de què són deutors té riscos evidents. Què és el PSC? Un partit catalanista, federalista i de centreesquerra, com, per cert, la majoria dels catalans i les catalanes, segons reflecteixen totes les enquestes fins al moment. Defensar la integritat de l'Estatut, buscar solucions pactades per refer l'acord estatutari i promoure una reforma federalista de la Constitució és coherent amb aquesta realitat complexa, tant interna (de partit) com externa (de país). Fugir de la unitat amb moviments "tacticistes", defensar lemes sobiranistes i, a la vegada, votar en contra de les iniciatives per convocar referèndums independentistes no ho és tant...

Mortaus e banaus

Me güejaue parlar sus er ahèr politic dera setmana e, totun, ac hèsqui ahiscat pes coïncidéncies dera vida, perque, en tot previer un article sus es “totalitarismes”, le poderè hèr de forma indirècta. Non sabi se sabetz qu’eth Tribunau Constitucionau a emetut senténcia sus er Estatut, ne tanpòc sabi se reaument, a despièch deth tapatge, as ciutadans les preocupe era resolucion motivada peth recurs deth PP, qu’ara a paralizat era lei der aranés en recórrer-la (non ei un vèrb agradiu e, totun, quin gòi senten es deth PP en utilizar-le tot soent!) ath Conselh de Garanties Estatutàries. Tostemp i a ua sòrta de “conselh de savis” que susvelhe era activitat des mortaus, en Estat o enes autonomies. Semble qu’eth regim especiau d’Aran, garantit per Estatut, non ei afectat pera senténcia. Mès semble qu’era anullacion der usatge “preferent” entath catalan (tanben recuelhut ena lei entar aranés) incidirà, per extension, ara nòsta lengua. Ei inacceptable qu’un tribunau en prorròga prengue ua decision d’aguesta naturalesa dempús de quate ans de paralisi. Uns an responut damb eth reclam oportunista d’auançar es eleccions; uns auti, convenientament provocadi, non an dubtat en hèr sòn eth lèma der “adiu, Espanha”. Es “populars” qualifiquen ath president, seren e contundent, de “fòrça fascista”, e fòrça “franquistes” son es institucions estataus entà reputats politics nacionalistes. ¿De vertat pensen uns e uns auti qu’es actituds denonciades son “fascistes”? ¿Cau rebrembar qu’es fascismes, coma es formes sauvatges deth comunisme, son totalitarismes, regims que tot ac estofen sense marge ara liura alendada? Per qué tanta banalizacion?

(Diari Segre, 3 de junhsèga de 2010)