'Quo vadis?'

Acabam era setmana damb er ai en còr. Tot s’a precipitat enes darrèri dies, enquiath punt qu’era situacion de desgovèrn ei aué mès acusada que jamès, com a soslinhat quauque analista inclit de bèth diari qu’encara se pòt liéger. Dera monarquia caçaira (definitivament a deishat d’èster tabú) ara empresa multinacionau expropiada, es hèts an cavaucat sus un corrent de hons de mutilacions mès grèus entara majoria sociau. Ja sabetz: damb era excusa dera contencion e era “racionalizacion” dera despena, que tanplan son de besonh, s’implante imparable un modèl regressiu de societat: mens educacion e mens sanitat publiques, mens drets laboraus e mens trabalh, alestidi toti eri damb ua amnistia fiscau entàs defraudadors e er exemple pòc edificant des nòsti governants, d’ací e de delà, que predicauen ua causa abantes de governar (mès trabalh, non ath copagament sanitari ne ara pujada d’impòsti, eca.) e ara ne practiquen ua de contrària ara prometuda en periòde electorau, quan era crisi ja ère ben reau e crua. Cau reconéisher qu’eth contèxte economic s’a deteriorat e qu’es politiques s’i an d’adaptar, mès era obsession unica e exclusiva des conservadors des nòstes contrades e es de mès enlà entà contier eth deficit sonque hè qu’apregonir era nòsta feblesa e eth malur dera desigualtat. Ei objècte de debat tot soent era desorientacion que viu era quèrra e, en particular, era sociaudemocràcia, que, òc, massa viatges mos a falhat, mès tanpòc era dreta espanhòla, catalana e aranesa va sobrada de capacitat entà afrontar era complexitat presenta. A estat ridicula e infantila era sua apòsta per “trèi-te tu, que non en servisses, entà méter-m’i jo, qu’ac apariarè”. Aué eth panorama ei desolador, e ja arrés, n’es politics des eroses promeses, sap tà a on vam. Eth Quo vadis? que torne a interpellar-mos.

(Diari Segre, 21 d'abriu de 2012)

Era esperança, un aute còp

Ei un ròstre que patís. Umiliat per atreviment de sa rebellia. Aguest Crist nazarèn, de pèth mès lèu escura e cara alongada, coronada per espies clauades en cap, que se confonen damb eth sòn peu abundós, pòrte era creu damb mans tremoloses. Damb es uelhs amortadi e era boca miei dubèrta, semble cercar, maugrat era scèna, ua alendada d’esperança. Trobaratz imatges pariones per totes es Espanhes, mès aguest que veigui ara ei eth Jesús dera Esperança, que Bossòst, damb era constància de vesins e, sustot, dera associacion de Setmana Santa, a volut incorporar enes sues processons. Tot un pòble amassat entà mantier e revíuer ena modernitat ua tradicion dejà centenària. Pòt semblar contradictòri qu’un que patís pogue aufrir-mos esperança, mès, justament, aguesta subergés enes moments de mès desesperança. Non ei sonque ua esperança eneth mès enlà o en un futur que jamès arribe, mentre mos resignam a un present sense remèdi, coma tanti viatges an pensat defensors e critics, senon qu’era esperança ei un “principi” (rebrembam a Ernst Bloch) que tendís de cap aquerò qu’encara-non ei, perque “er òme non ei ermetic” e “en món, i a fòrça causes non concludides”, com escriu eth filosòf ena sua grana òbra. Contra aquera credença induïda ena crestiantat pendent fòrça sègles que se recrèe e persute en patiment e en dolor, lèu lèu de forma sadica, eth cristianisme (causa diferenta ara crestiantat) mos anticipe que, en camp dubèrt dera existéncia, damb tota era sua violéncia e injustícies, era esperança “s’adrece a un novum ultimum, a ua naua creacion des causes”, en paraules de Jürgen Moltmann ena sua Teologia dera esperança, a on es umiliadi e es oprimidi son es urosi, perque non i a arren piri qu’ua realitat petrificada, sense possibilitat de cambi.

(Diari Segre, 6 d'abriu de 2012)

Negòci e cooperacion

Cau saludar com ua bona notícia (tanplan que tanben n’i a de bones!) era metuda en plaça dera prumèra escòla aranesa de negòcis (s’apère Innòve Aran), ua iniciativa d’un corròp d’empresaris deth país entà promòir era formacion e era mielhora dera capacitat de gestion des empreses. “Es persones an de tornar a èster eth centre des negòcis”, an dit ena presentacion. Semble que “negòci” proven de “nec otium”: hèr quauquarren non sense recompensa, per tant, damb guanh economic, perque se i a guanh, i a inversion e atau trebalh. Ei a díder, eth guanh a d’auer ua dimension sociau, perque, en cas contrari, eth guanh d’uns pògui pòt èster era pèrta dera majoria. Dempús d’ua fòrta secodida financèra e atenudes es mancances deth moment, podem auer motius tà un cèrt optimisme, perque, a despièch de tot, i a inquietuds e talents (e tanben talent, qu’ei causa dispariona) de hèr quauquarren que pòt produsir mielhores entà aquerò collectiu. Aguesta iniciativa n’ei ua pròva: nèish dera basa sociau entà èster compartida en hilat, perque era societat ja non se hè tant de forma jerarquizada, com per miei de relacions mès orizontaus damb un caractèr de cooperacion e aqueriment de coneishença. Eth podèr politic li a de dar era vision de conjunt. Un amic, e mèstre, me comentaue, non hè pas guaire, que i a dus tipes de governants: es que servissen ath país e es que se’n servissen. Non dèishe d’èster chocant qu ementre apareishen cassi de profitament des recorsi publics, brotoen iniciatives privades que pòden anar mès enlà deth sòn benefici particular. Non dèishe d’èster tanben ua caricatura momentanèa, perque era bondat o era maldat non ei causa d’uns o d’uns auti, com tanpòc era eficàcia o era sua contrària ei exclusiva deth sector privat o deth sector public. Dilhèu era cooperacion pòt trincar damb eth sempitèrn estereotip, mentre eth país (toti) auance.

(Diari Segre, 24 de març de 2012)