Ei un ròstre que patís. Umiliat per atreviment de sa rebellia. Aguest Crist nazarèn, de pèth mès lèu escura e cara alongada, coronada per espies clauades en cap, que se confonen damb eth sòn peu abundós, pòrte era creu damb mans tremoloses. Damb es uelhs amortadi e era boca miei dubèrta, semble cercar, maugrat era scèna, ua alendada d’esperança. Trobaratz imatges pariones per totes es Espanhes, mès aguest que veigui ara ei eth Jesús dera Esperança, que Bossòst, damb era constància de vesins e, sustot, dera associacion de Setmana Santa, a volut incorporar enes sues processons. Tot un pòble amassat entà mantier e revíuer ena modernitat ua tradicion dejà centenària. Pòt semblar contradictòri qu’un que patís pogue aufrir-mos esperança, mès, justament, aguesta subergés enes moments de mès desesperança. Non ei sonque ua esperança eneth mès enlà o en un futur que jamès arribe, mentre mos resignam a un present sense remèdi, coma tanti viatges an pensat defensors e critics, senon qu’era esperança ei un “principi” (rebrembam a Ernst Bloch) que tendís de cap aquerò qu’encara-non ei, perque “er òme non ei ermetic” e “en món, i a fòrça causes non concludides”, com escriu eth filosòf ena sua grana òbra. Contra aquera credença induïda ena crestiantat pendent fòrça sègles que se recrèe e persute en patiment e en dolor, lèu lèu de forma sadica, eth cristianisme (causa diferenta ara crestiantat) mos anticipe que, en camp dubèrt dera existéncia, damb tota era sua violéncia e injustícies, era esperança “s’adrece a un novum ultimum, a ua naua creacion des causes”, en paraules de Jürgen Moltmann ena sua Teologia dera esperança, a on es umiliadi e es oprimidi son es urosi, perque non i a arren piri qu’ua realitat petrificada, sense possibilitat de cambi.
(Diari Segre, 6 d'abriu de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada