José Maria Castellà

Era eternitat se base dilhèu en rebrembe que passe de generacion en generacion. Ei era esperança que demore quan era mòrt, impacienta, ja non demore. Aguesta, era mòrt, arribe tostemp lèu. Massa lèu. José Maria Castellà a mòrt massa joen, ara que tot just començaue ua naua vida ena sua estimada Val d’Aran e en compromís public damb era, coma conselhèr generau e còsso der ajuntament de Bossòst. Òme prudent, tranquil e brave, plan entendut en món der audiovisuau e tanben des telecomunicacions. N’ère eth sòn mestièr. Quan la’c demanauem, tostemp auie a punt un exemple plastic, ua comparança illustrativa entà compréner ce qué explicaue. “Açò ei coma…”, solie començar. E tanplan que foncionaue eth sòn metòde, atenuda era nòsta inexpertesa en món des chips, era causa digitau e toti aqueri invents qu’as òmes de letres se mos escapen der entendiment. Politic revelacion a compdar d’un miting memorable en cine de Bossòst, compdaue damb ua capacitat d’iniciativa de viatges susprenenta. Coma se sòl díder, auie vision dera jogada. De hèt, signe d’aguesta intelligéncia n’ère era fina ironia, que toti es que l’an coneishut rebremben damb un arridolet de malenconia, e dilhèu aqueth bon víuer des òmes en patz damb eri madeishi, de chapèu en cap, diari dejós deth braç e es mans caperades ena pòcha de fosc abric. Aguesta ei des darrères imatges que d’eth rebrembam. Ara sonque demore era esperança deth rebrembe, aquera eternitat seculara, perque, ac sentencièc dejà Epicur, “toti se’n van d’aguesta vida coma se l’acabèssen de començar alavetz”. José Maria, talament.