Erosa vida

EL DÉU PRESENT

Aquests dies assistim a l’escenificació del principal misteri de l’existència humana. No és tan important aquí que sigui una escena vinculada a una religió concreta. A qualsevol persona que tingui encara un mínim de sensibilitat (malgrat l’ambient anestesiant que provoca la minoria que monopolitza el poder econòmic) la neguiteja no saber per què i per a què és al món. El Nadal cristià pretén respondre a aquests interrogants amb un missatge que molt pocs es prenen seriosament. Es tractaria d’una encantadora llegenda popular: Déu (amb tot el que significa en la nostra cultura) ha pres la condició humana en el nen Jesús, que en la seva maduresa morirà crucificat, però així redimeix els nostres pecats. Si creiem que és Déu, ens concedirà, després de la mort, l’eterna beatitud d’estar amb ell. Explicades així les coses, no convencen un adult del segle XXI amb una certa cultura. L’Església catòlica presumeix de monopolitzar les respostes correctes, però aquestes encara convencen menys. I és que no es tracta de creure o no creure, de tenir fe o de no tenir-ne. És qüestió (fonamental) de llenguatge. El primer que s’ha d’aclarir és la divinitat de Jesús de Natzaret, explicada per la moderna cristologia en termes més raonables i comprensibles.

Sempre s’ha parlat sobre la divinitat de Jesús. Ara es destaca la divinitat en Jesús. No se’l deïfica, se l’entusiasma. El teòleg Karl Rahner sosté que Jesús no és un déu que es revesteix d’humanitat com si fos un vestit. ¿Quin valor exemplar tindrien les seves bones obres si les feia un déu omnipotent? Tenir dues naturaleses (la divina més la humana) no aclareix res i ho complica tot. ¿Quan és humà Jesús i quan no ho és? La realitat és que era un home normal, cada vegada més conscient de la seva vocació o crida divina: la que brota de l’entranya de qualsevol ésser humà; el que de Déu tenim tots pel simple fet d’estar vius. L’encarnació de Déu en Jesús no és una irrupció celestial, sinó una cosa radical de la singular matèria humana, que porta l’empremta de la mà que la va modelar. És el que el bisbe claretià català Pere Casaldàliga en diu «l’ADN diví». Aquella consciència radical és una crida a la responsabilitat social i política. El Déu del profeta galileu és un déu revolucionari que no suporta la injustícia i l’opressió. Qualsevol ésser humà és sagrat. Lluitar contra tota mena de mal que se li faci és un deure religiós que pot comportar viure crucificat. 

Tots, creients o no, coincideixen, per humanitat, a dir que la vida s’ha de regir per l’amor i no per l’odi egoista. En aquest sentit, el cristianisme és la religió més humana, ja que tot ho xifra en l’amor universal sense discriminació i en el seu correlat, el combat no violent per la justícia, la societat sense classes i l’alliberament dels pobles explotats. Des d’una perspectiva cristiana, el capitalisme és un sistema inhumà que clama al cel; un pecat col·lectiu, una substitució sacrílega del Temple pel Mercat.

Sempre s’ha parlat molt del silenci, l’absència i la mort de Déu. Se li ha negat poder i bondat, ja que permet el mal quan no el provoca a través de religions fanàtiques, violentes, intolerants, de moralisme rígid i inhumà. Tot plegat és un reconeixement implícit i espontani que aquest Déu no pot ser veritat. La gent intueix que, si existeix un Déu, no deu ser així. Perquè la naturalesa humana ja sap, després d’uns quants segles, què és humà i què no ho és. L’Església vaticana i jeràrquica ha donat sovint proves d’inhumanitat. En canvi, molts increients han tingut més fe en l’home. La seva increença ho era respecte a la versió oficial de Crist, ja que la seva fe era la mateixa, a la pràctica, que la de Jesús de Natzaret. El teòleg jesuïta González Faus ha dit: «A moltes autoritats eclesiàstiques inquisidores els molesta tant la paraula Jesús que han donat ordre que en catecismes i llibres de text no es digui Jesús, sinó Crist. Potser per això assistim avui a persecucions cruels, que s’excusen dient que alguns […] neguen la divinitat de Jesús. No és que la neguin. És que, a través de Jesús, se li dóna a Déu un rostre que no és el que voldrien els inquisidors. Perquè els posa en evidència».

L’entranyable llegenda de la nostra infància és que un nen pobre (que és Déu) neix en un estable perquè ningú acull la seva mare embarassada en una freda nit d’hivern. Sembla que les coses van anar d’una altra manera, però la llegenda respon a un savi instint popular, l’autèntic: Déu és un déu humà, desvalgut i pobre, que ningú acull. El Déu que es fa present al món (en el doble sentit de presència i regal) s’identifica amb tots nosaltres perquè ens identifiquem amb ell i, igual que Jesús, l’imitem en el seu amor per tots i en el combat per la pau en la justícia. Més enllà del cava, el pessebre i els regals, commemorem (fem memòria junts) el principal misteri de l’existència humana: estem fets a imatge i semblança de Déu. Siguem, doncs, un Déu humà, desvalgut i pobre, perquè ens acullin com a part d’ells els humiliats i ofesos de la Terra.

José Antonio González Casanova
Catedràtic de Dret Constitucional. Autor d’El Dios presente.
(El Periódico de Catalunya, 24-12-09)