Aran per sa Lengua

En tempsi de manifiestos omogeneïzadors, tornam entar esfòrç dera corsa pera normalizacion d'ua lengua minorizada, pr'amor qu'er aprenedisatge d'ua lengua ei esfòrç contunhat, un persutar plen d'errors e de retrobades entà un madeish punt de gessuda. Mès er esfòrç ei compensat damb era hèsta que la celèbre, la cante, la estime en còdi qu'era mos a autrejat, que nosati, aranesi de naishença e aranesi de volentat, auem adoptat coma era nòsta manèra primordiau de nomentar eth món.

Era lengua non ei sonque un esturment de comunicacion; pro n'auríem alavetz damb eth redusit lenguatge der "sms". Era lengua (que non existís; existís era parla de cadun) mèrque era causa, er aquiu de cadun, d'un que passe, coma diderie eth poèta. Pr'amor que sense Lengua, non i a Món. E sense ua lengua, non i a aquera vision deth món. Era lengua, paraula articulada, fonde un lòc, ua intimitat especiau, un espaci particular que mos retròbe damb çò que mos entore.

Eth món s'a hèt lengua e era lengua daurís eth món. Era paraula viua que gahe eth poèta entà hè eth món abitable, nomentable. Mès es poètes creen, bastissen, fabriquen paraules, e per tant bastissen eth món. Mès non les usen. Aqueth ei eth nòste mestièr coma comunautat.

Aran per sa Lengua s'amasse en tot rebrembar un an mès (quinze ne portam) qu'entà díder quauquarren ei de besonh d'usar era lengua, d'escotar ath poèta mòrt que justament ei mòrt pr'amor que mos a autrejat era paraula capabla de convertir eth món en lenguatge. Per aquerò pòt auer rason d'èster era bastissa d'ua escultura. Totun, eth poèta a mòrt quan nosati començam a parlar. Totun, gràcies ath poèta, era vida umana ei possibla, era tèrra deven abitabla, era comunautat, sentida (balhe sentit, interrelacion e calidesa mutua).

Celebre-ma'c. Aran pòt auer un gran futur. D'aquiu eth prètzhèt indispensable dera escòla publica e dera television coma pilars segurs entara superviuença dera lengua; d'aquiu eth prètzhèt coesionador des podèrs publics damb iniciatives coma eth Volentariat per Aranés que prebotge eth Conselh Generau; d'aquiu fin finau eth prètzhèt existenciau dera societat civiu que s'organize entà reivindiar ua Lengua Viua que hè possibla era abitabilitat dera persona en món. Erós aniversari; eth futur ei nòste!


Quinze ans pera Lengua

Exposicion

Ena sedença deth Conselh Generau d'Aran en Vielha

Enquiath 30 de seteme

Fòto: Eth filosòf Heidegger, que tant e tan ben a suenhat era Lengua qu'es poètes (Hölderlin) mos an dat entà sostier-mos en miei des causes, en món nòste de cada dia.

Serenor politica

Carles Duarte, poèta, a estat secretari generau dera Presidéncia dera Generalitat en darrèr govèrn presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Òme, per tant, dera maxima confidança der expresident convergent. A escrit un des articles mès remercables des darrèri dies en referéncia ath president Montilla dempús der 11au Congrès deth PSC. Aciu que va:

Units, més forts

Després dels congressos dels partits, la negociació del nou finançament ha passat a ocupar el primer pla de la política catalana. I ho ha fet un cop que tant el Govern català com l'espanyol han presentat les dades de les balances fiscals, amb versions diferents però que en tot cas reflecteixen un dèficit fiscal excessiu que limita seriosament les possibilitats de desenvolupament de Catalunya.

Les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un moment d'expectatives i d'inquietuds, marcat pel nou finançament i per la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. En aquest escenari és fonamental que tots els partits catalans facin pinya. Ho és perquè permet defensar millor els interessos de Catalunya. Possiblement qui més s'hi juga és el president Montilla, perquè en pot sortir reforçat si demostra fermesa i capacitat d'aconseguir uns resultats positius o en pot quedar afeblit si es veu obligat a resignar-se a un acord insatisfactori.

Montilla ha adquirit una autoritat creixent per la seva actitud seriosa, responsable i allunyada de temptacions demagògiques en els grans temes que té plantejats el país: el finançament, els recursos energètics, les infraestructures de comunicació, la crisi econòmica, la formació i la recerca, la defensa de la llengua i la cultura catalanes... Fins i tot hi ajuden les febleses dels seus socis al Govern de la Generalitat i les mancances de l'oposició.

Mentre el PP de Catalunya continua tenint dificultats per abandonar posicions que resulten antipàtiques a una bona part de l'electorat, com el rebuig al nou Estatut, CiU no acaba de trobar la fórmula d'erosionar Montilla i alguns desencerts --com les crítiques agres als defectes que en l'ús del català comet el president de la Generalitat-- acaben afavorint-lo. Els qui critiquen Montilla no es poden oblidar que molta gent veu amb simpatia el seu estil serè i tenaç, que demostra també amb l'esforç persistent per millorar el seu domini del català.

Al Congrés del PSC, Montilla ha fet intervencions consistents i rellevants, i una brillant jugada d'escacs situant una de les figures més respectades, interessants i admirades de la política catalana dels últims 30 anys, Isidre Molas, com a president del PSC. CiU s'haurà d'espavilar si no vol perdre pistonada.

Haurà de fer-ho potenciant la seva posició transversal dins el nacionalisme i calculant millor l'equilibri necessari entre la defensa de la pròpia ideologia i la responsabilitat institucional, que l'ha de portar a ser intel.ligentment crítica respecte de l'acció del Govern, sense, però, deixar de fer-li costat quan la situació ho requereixi. L'estil de Montilla potser no provoca entusiasmes exaltats, però genera confiança. Qui vulgui combatre'l ho haurà de tenir present.

CARLES DUARTE (El Periódico de Catalunya, 25-07-08)

Eth Congrès deth PSC

Er 11au Congrès deth PSC a mercat ua hita ena istòria deth partit. Eth silent José Montilla a estat reescuelhut damb un discurs que mos a emocionat e ath temps hèt arrasoar ena causa comuna deth socialisme federalista coma èish centrau dera politica catalana. Dilhèu jamès un prumèr secretari deth PSC auie plantejat tan clarament es aspiracions dera gent de progrès dauant deth maximom responsable deth partit frair, eth PSOE. "Prumèr ei Catalonha, era sua gent, es sòns problèmes, inquietuds e expectatives coma societat", a vengut a proclamar aqueth qu'entàs deth pensament de barretina (que non deishe veir mès enlà) ei un charnego o pijo (en version aranesa) que parle mau eth catalan, en tot referir en hons era sua condicion de "mau catalan", òme de catalanitat incorrècta e incomplèta pr'amor que "non ei des nòsti". Totun, aqueth que "non ei des nòsti" a consolidat coma jamès ath principau partit de govèrn ena centralitat politica e sociau de Catalonha damb un projècte clarament integrador, plurau e dubèrt. Sectors catalanistes? Er ADN deth PSC ei pur catalanisme progressista. "Leçons de catalan, totes es que calguen; leçons de catalanisme, cap ne ua". Chapeau!

Unitat d'Aran - PNA ei un partit independent qu'ei vinculat ath PSC per miei d'un protocòl peth quau aguest darrèr assomís era singularitat e eth principi d'autonomia d'Aran en tot balhar era sua representacion en territòri a UA - PNA. Aguesta relacion non dèishe de reflectir era realitat der autogovèrn aranés, exercit peth Conselh Generau d'Aran, qu'exercís foncions dera Generalitat en Aran, talament coma era Generalitat ei Estat en Catalonha. Sens dubte, ua mòstra clara dera concepcion federau dera organizacion dera societat que compartim es progressistes d'un costat e d'un aute. A despièch des desacòrds que de viatges se pòden manifestar, son fòrça es valors e principis que mos amassen. Per aquerò, d'ençà der 11au Congrès deth PSC e deth 5au Congrès d'UA, que celebrèrem en abriu, ei satisfactòri constatar era volentat d'andús d'assetiar es bases entà devier puntaus dera construccion nacionau de Catalonha e Aran, respectivament. Se totun entath PSC, Catalonha ei prumèr, non ei mens cèrt qu'entà UA - PNA n'ei Aran entà tostemp. Pr'amor qu'Aran, format per toti es que i demoram ara, ei era nòsta rason d'èster.

Qu'èm çò qui èm

"Qu'èm çò qui èm", que canten es de Nadau. E era cançon a devengut un simbèu dera superviuença des pòbles occitans. Un imne ar orgulh d'èster. Ath nòste capinaut, que tanben en podem díder, e me shaute plan era paraula, pr'amor que te place plasticament en aqueth punt d'enguarda que sonque pòt balhar era expression dera altivesa non autoritària, generosa e segura entà un madeish. Aué culminen en Madrid es celebracions deth capinaut d'èster omosexuau, engoan damb especiau incidéncia ena "visibilitat des lesbianes". Per qué orgulh? Ei era respòsta ara umiliacion. Era afirmacion retorica dera realitat des gais que viuen era sexualitat damb naturalitat, libertat, serenor e gòi, a despièch de que a mès d'un li còtz e li putz, dilhèu perqué ac vò tastar... Arrés non ei contra era omosexualitat, coma tanpòc arrés non ei racista. Mès... Tostemp, ara seguida, ven era adversativa. "Mès açò non ei naturau". "T'agradarie qu'eth tòn hilh...?" Son expressions qu'entenem quan se plantege eth tèma. E enquia ei facil d'usar era condicion coma ensult o atac entà estiéner era sospita.

Es manifestacions pòden èster istrioniques, antiestetiques. Son lhòques e isteriques, de ben segur. De "chulazos" de tan plan que òc! Totun, que mòstren tot aquerò qu'a estat acornerat, isolat, amagat, aucit e tot. Encara en fòrça païsi e contrades. Son un idòl erós (gai), hèsta de "lo gai aimar": èm mariques, e qué? Ací èm, ara lum publica, e ja sabem que çò qu'existís, ei. "Ei lo que i a", en tot rebrembar un aute lèma erós. E era manifestacion, es hèstes, es discursi, es vivéncies personaus explicades, pòden ajudar as umiliats, e a dilhèu (ei ironia, ei ironia) convidar a quauqu'un entara reconversion exquisita, per dispariona, minoritària e sublima, contra ua vida mediòcra e "normau". E que pòden bastir un contèxte mès favorable, melhorar es situacions dificiles d'encastres que coma eth rurau pòden devier asfixiants. Per aquerò a sentit eth capinaut. Pr'amor qu'èm çò qui èm.