Pacte fiscau aranés

Mentre s’estien era ombra deth rescat, açò vò díder, dera intervencion der Estat espanhòl, damb eth ministre Montoro bisturí en man (e era pèrta consegüenta dera autonomia financèra), e lèu totes es leis que prebotge eth Parlament a instàncies deth grop governamentau son aprovades damb era concertacion inquebrantabla deth partit deth ministre, non guaire aimant dera descentralizacion quan aguest non govèrne era autonomia (e ath revès, en Congrès fòrça d’eres compden damb eth supòrt deth grop catalan de govèrn), mentre tot açò passe, e ei efectiu, reau e veritable, Catalonha se dispòse a demanar un nau pacte fiscau, que, de forma plan resumida, implicarie era gestion intègra de toti es impòsti qu’ací se genèren, des quaus ua petita part retornarie ar Estat en forma d’ua aportacion “solidària” mercada prealablament pera autonomia de part. Moments estonants en qué era solidaritat ei limitada, ath delà, damb er acòrd de partits progressistes. Ací e ena Alemània federau respècte dera feniantassa Espanha. Totun, s’eth nomentat pacte pòrte mès progrès e justícia sociau as ciutadans deth país catalan que mès patissen, benvengut sigue. Non pogui, per tant, obviar qu’era demana catalana aurie de possar a Aran, comunautat articulada tanben a trauèrs deth principi d’autonomia, a reclamar-li, ath viatge, un tracte mès just des deth punt d’enguarda economic e financèr, aspècte non menor qu’a encalhat era naua Lei de regim especiau, defèctes de forma a part. Dilhèu ei ora de plantejar un pacte fiscau aranés, eth nòste pacte fiscau, que dongue mès estabilitat ath finançament der autogovèrn e non le hèsque a depéner tant des volentats politiques deth moment o dera situacion economica dera Generalitat. Es aranesi tanben mos i jogam eth futur deth país.

(Diari Segre, 28 de junhsèga de 2012)