Era fòrça dera rason

Ara seguida trobaratz un interessant, solatjat e ben pensat article deth sindic d'Aran, Francés Boya, qu'aué li publiquen es diaris Segre e La Mañana.


VEGUERIES: SER I NO SER

Francés X. Boya Alós, síndic d’Aran i diputat del grup Socialistes – CpC al Parlament

En aquests últims anys, poques coses no han sacsejat tant una part de l’opinió pública, i també publicada, com la llei de vegueries. No cal dir que, especialment, a l’Aran. Les afeccions i desafeccions territorials són difícils de gestionar, legislativament parlant, i el soroll mediàtic ha evidenciat que els anhels d’una nova divisió territorial havien i han de superar no només els esculls propis d’un complex procés legislatiu i institucional, sinó que també han de resoldre com encaixar les peces del trencaclosques que, per la seva diguem-ne singularitat, no encaixen en un mapa homogeni.

El cas d’Aran ha estat, finalment, el més costós i el més laboriós de resoldre per diversos motius: uns de caràcter polític i altres de caràcter jurídic. Els primers s’han d’entendre des del principi que totes les administracions tendeixen a aplicar l’uniformisme com a norma. És a dir, per a elles el mapa ha de resultar homogeni i les normes també. Per tant, aquesta ha estat la primera dificultat a vèncer. També hem hagut d’afrontar la tasca per convèncer els que s’oposaven al reconeixement de la diferència o bé als que ho feien amb tants recels que finalment el resultat de la seva proposta era decebedor. Encara avui, en determinades declaracions de responsables polítics, s’intueix aquesta resistència que, francament, sorpren més venint dels que professen conviccions nacionalistes.

Les raons jurídiques han estat certament complicades, sobretot, per resoldre un fet indiscutible que és l’obligació de romandre adscrits als àmbits provincials, definits per la Constitució a l’article 141. Una qüestió que només es pot resoldre amb la modificació de la pròpia Carta Magna. Tanmateix, la llei deixa clares, implícitament, dos coses importants:

1. Que l’Aran té el dret a resoldre aquest fet i, per tant, a reivindicar-se, si és el cas, com un àmbit territorial similar a un territori foral o amb condicions d’adaptar el mandat constitucional tal i com succeeix amb els cabildos o consells insulars.

2. Que mentre això no passi, el Conselh Generau tindrà la competència que disposa la llei per a la província, és a dir, la cooperació supramunicipal. Per tant, si bé obliga al compliment del mandat constitucional en l’efecte pràctic, atorga al Conselh la possibilitat d’exercir aquesta potestat, atès que la resta de competències que tindrà el Conselh de Vegueria ja li són donades per l’article 10 de la pròpia llei.

En definitiva, la bondat de l’acord és que permet albirar un futur on les institucions araneses tindran, si el poble aranès ho vol, possibilitats de seguir creixent en la construcció d’un marc propi per desenvolupar l’autogovern. Tanmateix, cal dir que aquesta és una discussió per a iniciats i que, en general, el debat se circumscriu a plantejaments més directes i més intrínsicament vinculats al “ser o no ser”, a l’acceptació o negació del principi fort d’identitat d’un poble i la proximitat del seu govern, perquè per a nosaltres no es pot acceptar cap altra capitalitat que no sigui la pròpia, ni cap altra instància de govern que no sigui la que els ciutadans voten directament. Parlem d’allò que qualsevol poble aspira per a si: ser allò que vol ser i no allò que altri l’imposa.