Aran per sa Lengua ei eth crit d’esperança qu’eth collectiu Lengua Viua verbalize entara tradicionau corsa omonima a favor der aranés/occitan, e damb eth madeish esperit a possat eth bastiment d’ua escultura en aumenatge ara lengua e cultura araneses, òbra d’Andrè Ricard, qu’a estat ubicada ena renauida plaça deth Conselh Generau en Vielha. En tot considerar qu’eth melhor tribut ara lengua qu’ei parlar-la, è de reconéisher tanben qu’era escultura a devengut un simbèu de país damb es sies al.hames des terçons, que s’elèven e s’amassen en tot formar era crotz occitana enquiath cèu infinit; ampli e dubèrt coma eth país que represente e coma eth futur que desire arténher arderosament. Lengua e país son fòrça viatges dus concèptes que se tròben, s’enlacen e, totun, s’estaquen ontologicament, a compdar sustot deth paradigma romanticista. Pròva d’açò la trobam ena darrèra session plenària deth Conselh Generau: per un costat, s’a aprovat era letra oficiau der imne nacionau d’Aran, era cançon popular Montanhes Araneses, que s’instaurèc en 1993, mès sense ua letra que l’acompanhèsse; e per un aute, toti es grops s’an hijut ara demana de Lengua Viua e era Chambra d’Òc entà qu’er occitan sigue reconeishut pera Unesco coma Patrimòni Mondiau Immateriau dera Umanitat, pr’amor qu’eth sòn estatus d’immaterialitat aperten ara comunautat universau. De hèt, ua lengua, paraula articulada, autrege un lòc en mon, abitable e intim, e quan ua lengua se pèrd, se’n va tanben un imaginari fascinador e tota ua comunautat de sentit, interrelacion e calidesa mutual.
(Article publicat en diari Segre, 20-12-08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada