Visió d'Estat

La mediocritat persistent d'alguns dirigents catalans, especialment dels que estan més preocupats en conquistar la presidència de la Generalitat que en articular un projecte creïble d'alternativa, és realment alarmant. Han consagrat el principi de bilateralitat del nou Estatut com una discriminació de facto contra la resta de comunitats autònomes i per això la volen entomar ara contra el Govern central, l'autèntic leitmotiv de la seva existència política, i de retruc -i sobretot- contra els seus aliats polítics al parc de la Ciutadella. A què em sona aquesta actitud?

Les negociacions i les trobades institucionals entre el president Zapatero i la resta de presidents autonòmics per tancar un acord global de finançament després de les exigències justes del president Montilla demostra que Catalunya és de nou el primer motor del desenvolupament de l'Estat autonòmic i federal. I això, en lloc d'esdevenir un motiu d'orgull i satisfacció polítics, provoca vergonya i rebuig a la Catalunya de la crosta, capteniment que arrossega fins i tot alguns dels que volen seguir compartint un projecte amb la resta d'Espanya.

No sé si Catalunya pot resistir més temps per pal·liar el seu dèficit financer, que repercuteix de manera prou evident en les infraestructures i les polítiques socials. I així ho fa palès el Govern de la Generalitat i el conjunt de les forces del Parlament. Ara bé, la justa reivindicació no pot justificar de cap manera el cantonalisme més subtil o més destraler, depenent de qui el defensi, perquè de la mateixa manera que a Madrid, hi falta una projecte més federalitzant de l'Estat, no és menys cert que les mediocritats polítiques es couen també quan a Barcelona s'exhaureix una certa perspectiva d'allò comú sota un mínim sentit de l'Estat.