Ath miei des tres Arans

Era prumèra vista de Vielha que sòl aquerir eth viatjaire quan arribe en Aran sòl provier der accès, en baishada, dera carretèra N-230, en òbres en aguesti moments e tostemp reivindicada sa reforma. Aquiu auetz ara antiga Vetula, ath hons dera val, “ath miei des tres Arans”, com diderie er imne ara “Senhora” de Mijaran. Un presèp tàs mainatges, mès vedible ara damb es marges nets dera via. Se hètz cap a trauèrs dera C-28, Vielha apareish damb aquera fisionomia d’avenguda ampla e centric campanau, pròpria d’ua vila importanta, que tant agrade de destacar as sòns vesins damb era satisfaccion abituau des vilatgesi d’un caplòc. Totun, qu’ei caplòc d’Aran. Era vila des servicis, que cerque eth sòn lòc ena economia toristica pirenènca. Eth municipi qu’acuelh ara mitat, o dilhèu mès, dera populacion aranesa. Mès a on eth paisatge se mòstre tanplan imponent e aupin, airau industriau apart (de besonh en un municipi atau), ei damb era sèrra deth pòrt e Sarraèra en cogòt, de pales dretes com ua paret, que mèrquen ben clar eth lumedan dera pòrta borbonica tara peninsula. Ací, en Mijaran, Vielha complète eth nòm municipiau e rebrembe as aranesi, aimants des centralitats, qu’en passat, en santuari marian aué en hèsta, s’assetièc eth centre politic e religiós dera sua vida collectiva. Un modèrn e foncionau temple acompanhe es roïnes der antic, malurosament esbauçat per un explosiu pendent era guèrra civila. Un còp mès, era vila se dispòse a cantar er imne a sa patrona (“Vielha ei era tua vila”, afirmen es gòis), que n’ei tanben d’Aran, “ath cant des aigües deth Garona”, ath miei d’aguest present damb roïnes e era esperança vigorosa peth futur que cau rehèr.

(ARAN INFORMACION, agost de 2012)

Partir

Era Associacion de Hemnes de Les, amassa damb er Ajuntament, ven de plaçar ua placa commemorativa en aumenatge as victimes der exili, representades per persones com Paquita Sitzer, superviuenta dera IIau Guèrra Mondiau. Sitzer auec de húger dera Euròpa ocupada peth totalitarisme nazi e siguec acuelhuda en pòble de Les, atau com auem sabut pera dinamica associacion. “Un rebrembe des vesins aranesi qu’ajudèren as qu’escapauen des guèrres”. Eth memoriau se hig ara redescubèrta deth nòste passat recent e, malurosament, mès trist e tragic, provocat quan er òme pèrd era rason o met aguesta ath servici des crudeltats mès inimaginables des qu’ei capabla de realizar era condicion umana, radicaument ambigua, ja qu’ath temps pòt generar çò de mès excèls e çò de mès sordid. En aguesta setmana, veigui tanben era plaça dedicada as evadits deth franquisme dauant der Hospice de France, parada obligada abantes de gahar eth camin deth pòrt de Benasc. Es peades dera istòria se van hènt presents en fòrça cornèrs des nòstes contrades, en tot indicar-mos qu’i a agut tempsi fòrça piri, a on víuer ja non ère demorar, senon partir, tostemp partir, e per tant supervíuer, enquia non se sap a on, en tot arrincar ar òme dera sua natura arraïtzada tà devier un desterrat sense rumb ne sòrt ne dilhèu pròle, ath bòrd dera termièra, com der hiu que dessepare era vida dera mòrt. Aqueri desbrembadi, que semblen gésser d’un desbrembe, mos ajuden a veir as desarraïtzadi d’ara, ad aqueri que dilhèu ja non hugen dera guèrra o dera bota d’un totalitarisme, mès qu’expliciten qu’er estat present de causes non va, qu’era Euròpa actuau non ei ara nautada de çò qu’es sòns pòbles demorauen d’ua Euròpa liura e solidària, perque era libertat damb hame e desigualtats prauba qu’ei. Era istòria ja hèc sòn crudèu avertiment.

(Diari Segre, 25 d'agost de 2012)

Cabanes araneses

Era exposicion d’enguan dera Fondacion, com se li coneish ara nòsta fondacion deth Musèu Etnologic, ei dedicada as cabanes comunaus dera Val d’Aran, en tot seguir era sua linha de recerca e difusion deth patrimòni deth país, gràcies ar esfòrç e era dedicacion dera junta e es collaboradors que participen ena revista Tèrra Aranesa. Recebi era carta de rebrembe dera presidenta e me’n vau tà Arties tà visitar era mòstra. Campi abantes eth huelheton informatiu, qu’a per portada era cabana d’Uishèra presidida, ath hons, peth massís imponent dera Maladeta. Un còp en pòble, era glèisa de pèira refrescanta de Sant Joan, espaci expositiu de tostemp, me sauve dera calorassa d’aguest dia d’agost. Talament, com se siguesse ara era cabana que balhe arrecès, usclat com sò pes ahlames der ostiu ena montanha, mès dirèctes e incisives. En aguesta epòca toristica, vau era pena rebrembar ua obvietat: qu’es cabanes, bastisses plan umils e senzilhes, se lheuèren tà sauvar deth rigor e era duresa dera nauta montanha as pastors e tanben as caminaires e caçaires, a on i passauen era net. Ath long deth desèrt des tucs pirenèncs, era cabana da ath caminaire un punt de referéncia, perque ei eth refugi, coma lòc sagrat, qu’acuelh era anma perduda en sa soletat infinita. Martin Heidegger, “pastor der èster”, passaue longues sasons en sa casa-cabana de Todtnauberg, ena Sèlva Nera. Aquiu “naut” bastie eth sòn pensament complèx, neurit tanben pera sua activitat universitària, aquiu “baish” ena ciutat. Sabie qu’ei faussa era contraposicion entre provincialisme e cosmopolitisme, perque, de tant en tant, auem de besonh demorar ena cabana, arraïtzada ena lei pròpria dera montanha, abantes de tornar tara masèga deth hons dera val.

(Diari Segre, 11 d'agost de 2012)

Pacte fiscau aranés

Mentre s’estien era ombra deth rescat, açò vò díder, dera intervencion der Estat espanhòl, damb eth ministre Montoro bisturí en man (e era pèrta consegüenta dera autonomia financèra), e lèu totes es leis que prebotge eth Parlament a instàncies deth grop governamentau son aprovades damb era concertacion inquebrantabla deth partit deth ministre, non guaire aimant dera descentralizacion quan aguest non govèrne era autonomia (e ath revès, en Congrès fòrça d’eres compden damb eth supòrt deth grop catalan de govèrn), mentre tot açò passe, e ei efectiu, reau e veritable, Catalonha se dispòse a demanar un nau pacte fiscau, que, de forma plan resumida, implicarie era gestion intègra de toti es impòsti qu’ací se genèren, des quaus ua petita part retornarie ar Estat en forma d’ua aportacion “solidària” mercada prealablament pera autonomia de part. Moments estonants en qué era solidaritat ei limitada, ath delà, damb er acòrd de partits progressistes. Ací e ena Alemània federau respècte dera feniantassa Espanha. Totun, s’eth nomentat pacte pòrte mès progrès e justícia sociau as ciutadans deth país catalan que mès patissen, benvengut sigue. Non pogui, per tant, obviar qu’era demana catalana aurie de possar a Aran, comunautat articulada tanben a trauèrs deth principi d’autonomia, a reclamar-li, ath viatge, un tracte mès just des deth punt d’enguarda economic e financèr, aspècte non menor qu’a encalhat era naua Lei de regim especiau, defèctes de forma a part. Dilhèu ei ora de plantejar un pacte fiscau aranés, eth nòste pacte fiscau, que dongue mès estabilitat ath finançament der autogovèrn e non le hèsque a depéner tant des volentats politiques deth moment o dera situacion economica dera Generalitat. Es aranesi tanben mos i jogam eth futur deth país.

(Diari Segre, 28 de junhsèga de 2012)

Blancaflor

Conde era legenda que Blancaflor, protagonista d’Era Maladeta, destacaue pera sua “guapesa”, segontes era expression emplegada per Mn. Josèp Condò, que recree era istòria recuelhuda per Verdaguer en Canigó. La veigui ena escultura elaborada per Glòria Coronas entàs Prèmis 17 de Junh, ara desapareishudi, coma eth simbèu des prèmis nacionaus d’Aran, qu’era gent escuelhie entàs persones e collectius en reconeishement deth sòn trabalh e es valors d’aunestedat, solidaritat, coratge e esfòrç qu’auien encarnat en diuèrsi encastres dera vida sociau aranesa: era ei ua gojata efectivament beròia e exuberanta, damb un peu long e abundós e ues popes ben ardones e turgentes, que subergés liberada e desafianta dera tèrra maudita dempús d’auer patit segrèst e exili forçat. “Qu’alègra ei era vida en aguesta montanha! / Que clarent eth dia, que doça era net!”, auie cantat, innocenta, en sòn Plan de Beret, abantes qu’eth gigant Còrdehèr (“eth gran rei ère d’aguesta gran montanha”) volguesse hèr-la sua “dera net ath nere abric”. Prauba Blancaflor! Espantada, trista e plorosa, a tornat a pèrder eth món de vista. Un nau Còrdehèr, reneishut des heiredes entranhes d’ua auta maudita, l’a tornat a embarrar en sa preson de fallàcia e supèrbia, perque tròbe qu’ei “cara” de veir-la. Non pòt èster tan confidada, era, que mès s’estime dar es croquetes tath pòble e es coquilhons tàs reis. Còrdehèr jògue ara damb er amor virtuau d’ua hemna estonanta e capriciosa, sabenta des arts numeriques e de totes es lengües, a excepcion der aranés (auer-la ua setmana li a costat 150.000 reaus). Mentretant, ara nòsta Blancaflor “l’aumplís d’amenaces, ensults e desprècis”. Mès era ei ara mès fòrta, perque ja se n’a sabut gésser en passat. “Hè-te enlà, era li cride”, rebèl e prèsta tà ua naua liberacion.

(Diari Segre, 14 de junhsèga de 2012)

Contrarietats

Era estadistica se prèste ath jòc des interpretacions. Aguesti dies auem sabut qu’Aran ei era “comarca” (òc, malurosament, encara mos en considèren) mès “arrica” de Catalonha. Semble que tanpòc l’auem perdut, aguest “aunor” materialista, mès dilhèu calerie mesurar, ath delà, se aguest hèt ei reaument ua fortuna. M’expliqui. Se poderie interpretar qu’eth país ei ua hèsta e qu’es nòstes familhes non ac passen autant de piri qu’era rèsta. Es croniques matisen ara seguida que, a despièch d’entestar eth ranquing elaborat per Institut d’Estadistica de Catalonha, era Val ei tanben eth parçan qu’a patit un descens mès fòrt dera sua renda per abitant. Ei a díder, non èm tan arriqui (es que en siguen) coma hè uns ans. Causa que, per un aute costat, ja intuïem sense es donades publicades. Totun, aguesta “riquesa”, per definicion apilerada en pògues mans, amague ua realitat damb desigualtats creishentes e injustícies paupables. Dilhèu pera sua dimension de país petit, era coesion sociau non ei tan en risc, mès òc eth sòn futur de pòble damb progrès, ja qu’era menaça des retalhades contra politiques basiques entath benèster ciutadan ei encara mès dramatica, en auer ací mens populacion e èster luenh des centres damb servicis. Era injustícia provocada pera manca de finançament residís tanben en descontentament catalan recuelhut per ua auta enquèsta oficiau, que da ara opcion independentista ua posicion majoritària per prumèr viatge en un ipotetic referèndum. Ath viatge, era màger part des ciutadans (lèu un 60 %) se mòstre a favor de formules territoriaus que non trenquen damb Espanha (autonomia, estat federau). Bèth dia, era estadistica mos acabarà d’estordir, se non ei qu’aguesta reflectís ja era contrarietat en qué viu era societat enes moments de malur.

(Diari Segre, 30 de junh de 2012)

Net barrada

Comenci a liéger era darrèra novèla de Vidal Vidal, Nit endins, dempús dera sua presentacion en otèl Tuca, “un quatre estrelles pel qual l’Andreu (eth protagonista) sentia debilitat, sobretot a causa dels seus grans salons amb barra de bar quadrada i llar de foc”. Abantes de hicar-mos en un d’aguesti espacis tà que Paco Boya ne hèsque era presentacion de rigor, er autor, amorós der aranés e era Val (“l’Aran sempre se li posa bé”, ath personatge), mos demane ce com se ditz en occitan deth país eth títol dera òbra. Ficus esclarís eth dubte: “net barrada”. En aqueth aranés nòste de Canejan, l’è entenut fòrça viatges, era expression, mès ena sua forma plurau: “nets barrades”, coma se siguessen abituaus aqueres nets neres e escures, coma es nets que sòlen atrauessar es mistics: nets de depuracion e soletat, nets de purificacion des sentits, quan era amna ges de si e de totes es causes e morís en eres per “mortificacion” e entà víuer en un “amor doç e gustós”. Talament, ua net de purgatòri. “En una noche oscura…” De bèra forma, aqueri viatges d’Andreu ena net escura e barrada pes entorns de Lleida, o ja fòrça mès enlà, semblen respóner a un anim d’evidenta soletat e ua cèrta purga, dempús d’un tarrabastèri intèrn, dempús dera decepcion vitau. Gésser de si, d’açò qu’auies e daues per hèt, e adreçar-te de cap tà un lòc indeterminat damb era esperança de tornar-te a trobar. Fòrça viatges acompanhat pes “enemics” qu’esviten es mistics: “eth món, eth demòni e era carn”. Guaire còps les auem atrauessat, aqueres nets!, damb aqueri viatges en carretèra, en tot amiar eth coche, solets, en tot respirar damb alendades d’agonia e, ath temps, d’estonanta patz, coma quan un morís, e renèish!, doçament.

(Diari Segre, 16 de junh de 2012)