Pacte fiscau aranés

Mentre s’estien era ombra deth rescat, açò vò díder, dera intervencion der Estat espanhòl, damb eth ministre Montoro bisturí en man (e era pèrta consegüenta dera autonomia financèra), e lèu totes es leis que prebotge eth Parlament a instàncies deth grop governamentau son aprovades damb era concertacion inquebrantabla deth partit deth ministre, non guaire aimant dera descentralizacion quan aguest non govèrne era autonomia (e ath revès, en Congrès fòrça d’eres compden damb eth supòrt deth grop catalan de govèrn), mentre tot açò passe, e ei efectiu, reau e veritable, Catalonha se dispòse a demanar un nau pacte fiscau, que, de forma plan resumida, implicarie era gestion intègra de toti es impòsti qu’ací se genèren, des quaus ua petita part retornarie ar Estat en forma d’ua aportacion “solidària” mercada prealablament pera autonomia de part. Moments estonants en qué era solidaritat ei limitada, ath delà, damb er acòrd de partits progressistes. Ací e ena Alemània federau respècte dera feniantassa Espanha. Totun, s’eth nomentat pacte pòrte mès progrès e justícia sociau as ciutadans deth país catalan que mès patissen, benvengut sigue. Non pogui, per tant, obviar qu’era demana catalana aurie de possar a Aran, comunautat articulada tanben a trauèrs deth principi d’autonomia, a reclamar-li, ath viatge, un tracte mès just des deth punt d’enguarda economic e financèr, aspècte non menor qu’a encalhat era naua Lei de regim especiau, defèctes de forma a part. Dilhèu ei ora de plantejar un pacte fiscau aranés, eth nòste pacte fiscau, que dongue mès estabilitat ath finançament der autogovèrn e non le hèsque a depéner tant des volentats politiques deth moment o dera situacion economica dera Generalitat. Es aranesi tanben mos i jogam eth futur deth país.

(Diari Segre, 28 de junhsèga de 2012)

Blancaflor

Conde era legenda que Blancaflor, protagonista d’Era Maladeta, destacaue pera sua “guapesa”, segontes era expression emplegada per Mn. Josèp Condò, que recree era istòria recuelhuda per Verdaguer en Canigó. La veigui ena escultura elaborada per Glòria Coronas entàs Prèmis 17 de Junh, ara desapareishudi, coma eth simbèu des prèmis nacionaus d’Aran, qu’era gent escuelhie entàs persones e collectius en reconeishement deth sòn trabalh e es valors d’aunestedat, solidaritat, coratge e esfòrç qu’auien encarnat en diuèrsi encastres dera vida sociau aranesa: era ei ua gojata efectivament beròia e exuberanta, damb un peu long e abundós e ues popes ben ardones e turgentes, que subergés liberada e desafianta dera tèrra maudita dempús d’auer patit segrèst e exili forçat. “Qu’alègra ei era vida en aguesta montanha! / Que clarent eth dia, que doça era net!”, auie cantat, innocenta, en sòn Plan de Beret, abantes qu’eth gigant Còrdehèr (“eth gran rei ère d’aguesta gran montanha”) volguesse hèr-la sua “dera net ath nere abric”. Prauba Blancaflor! Espantada, trista e plorosa, a tornat a pèrder eth món de vista. Un nau Còrdehèr, reneishut des heiredes entranhes d’ua auta maudita, l’a tornat a embarrar en sa preson de fallàcia e supèrbia, perque tròbe qu’ei “cara” de veir-la. Non pòt èster tan confidada, era, que mès s’estime dar es croquetes tath pòble e es coquilhons tàs reis. Còrdehèr jògue ara damb er amor virtuau d’ua hemna estonanta e capriciosa, sabenta des arts numeriques e de totes es lengües, a excepcion der aranés (auer-la ua setmana li a costat 150.000 reaus). Mentretant, ara nòsta Blancaflor “l’aumplís d’amenaces, ensults e desprècis”. Mès era ei ara mès fòrta, perque ja se n’a sabut gésser en passat. “Hè-te enlà, era li cride”, rebèl e prèsta tà ua naua liberacion.

(Diari Segre, 14 de junhsèga de 2012)

Contrarietats

Era estadistica se prèste ath jòc des interpretacions. Aguesti dies auem sabut qu’Aran ei era “comarca” (òc, malurosament, encara mos en considèren) mès “arrica” de Catalonha. Semble que tanpòc l’auem perdut, aguest “aunor” materialista, mès dilhèu calerie mesurar, ath delà, se aguest hèt ei reaument ua fortuna. M’expliqui. Se poderie interpretar qu’eth país ei ua hèsta e qu’es nòstes familhes non ac passen autant de piri qu’era rèsta. Es croniques matisen ara seguida que, a despièch d’entestar eth ranquing elaborat per Institut d’Estadistica de Catalonha, era Val ei tanben eth parçan qu’a patit un descens mès fòrt dera sua renda per abitant. Ei a díder, non èm tan arriqui (es que en siguen) coma hè uns ans. Causa que, per un aute costat, ja intuïem sense es donades publicades. Totun, aguesta “riquesa”, per definicion apilerada en pògues mans, amague ua realitat damb desigualtats creishentes e injustícies paupables. Dilhèu pera sua dimension de país petit, era coesion sociau non ei tan en risc, mès òc eth sòn futur de pòble damb progrès, ja qu’era menaça des retalhades contra politiques basiques entath benèster ciutadan ei encara mès dramatica, en auer ací mens populacion e èster luenh des centres damb servicis. Era injustícia provocada pera manca de finançament residís tanben en descontentament catalan recuelhut per ua auta enquèsta oficiau, que da ara opcion independentista ua posicion majoritària per prumèr viatge en un ipotetic referèndum. Ath viatge, era màger part des ciutadans (lèu un 60 %) se mòstre a favor de formules territoriaus que non trenquen damb Espanha (autonomia, estat federau). Bèth dia, era estadistica mos acabarà d’estordir, se non ei qu’aguesta reflectís ja era contrarietat en qué viu era societat enes moments de malur.

(Diari Segre, 30 de junh de 2012)

Net barrada

Comenci a liéger era darrèra novèla de Vidal Vidal, Nit endins, dempús dera sua presentacion en otèl Tuca, “un quatre estrelles pel qual l’Andreu (eth protagonista) sentia debilitat, sobretot a causa dels seus grans salons amb barra de bar quadrada i llar de foc”. Abantes de hicar-mos en un d’aguesti espacis tà que Paco Boya ne hèsque era presentacion de rigor, er autor, amorós der aranés e era Val (“l’Aran sempre se li posa bé”, ath personatge), mos demane ce com se ditz en occitan deth país eth títol dera òbra. Ficus esclarís eth dubte: “net barrada”. En aqueth aranés nòste de Canejan, l’è entenut fòrça viatges, era expression, mès ena sua forma plurau: “nets barrades”, coma se siguessen abituaus aqueres nets neres e escures, coma es nets que sòlen atrauessar es mistics: nets de depuracion e soletat, nets de purificacion des sentits, quan era amna ges de si e de totes es causes e morís en eres per “mortificacion” e entà víuer en un “amor doç e gustós”. Talament, ua net de purgatòri. “En una noche oscura…” De bèra forma, aqueri viatges d’Andreu ena net escura e barrada pes entorns de Lleida, o ja fòrça mès enlà, semblen respóner a un anim d’evidenta soletat e ua cèrta purga, dempús d’un tarrabastèri intèrn, dempús dera decepcion vitau. Gésser de si, d’açò qu’auies e daues per hèt, e adreçar-te de cap tà un lòc indeterminat damb era esperança de tornar-te a trobar. Fòrça viatges acompanhat pes “enemics” qu’esviten es mistics: “eth món, eth demòni e era carn”. Guaire còps les auem atrauessat, aqueres nets!, damb aqueri viatges en carretèra, en tot amiar eth coche, solets, en tot respirar damb alendades d’agonia e, ath temps, d’estonanta patz, coma quan un morís, e renèish!, doçament.

(Diari Segre, 16 de junh de 2012)

Decadéncia

Torni a auer enes mans era clarividenta Critica dera rason esturmentau, de Max Horkheimer, er autor, amassadamb Adorno, dera Dialectica dera Illustracion. La escriuec en ua etapa dificila e critica en desvolopament deth sòn pensament, configurat pera convulsion deth moment: triomf deth fascisme e era barbàrie nazi, degeneracion stalinista deth comunisme e exit d’un capitalisme de masses, deth quau ara en patim es conseqüéncies mès nefastes. Eth filosòf rasoe era rason, valgue era redondància, des de laguens, ei a díder, des d’un punt d’enguarda autocritic. Era rason ei mercada pera decadéncia deth pensament filosofic, perque “eth sòn lòc a estat ocupat peth pensament scientific modèrn”. Açò vò díder qu’arren, ne arrés, escape ara “logica deth domeni”, perque, com ja avertic Marx, tot ei sometut ath calcul. Com tanben sabec veir Heidegger, eth nòste autor remèrque que “es auanci des mieis tecnics s’acompanhen per un procès de desumanizacion. Eth progrès menace damb destruïr er objectiu qu’ère cridat a realizar: era idèa der òme”. Ei mès, eth procès d’“autoconservacion” amie non sonque a esturmentalizar era rason, senon a transformar-la dirèctament en “racionalitat governamentau”. Atau ac demòstren aué era logica dera economia especulativa e era respòsta ineficaça non sonque des nòstes institucions, senon d’un govèrn europèu fèble e burocratizat, damb eth risc constant der autoritarisme creishent en fòrça païsi membres. A on ès, Euròpa? A on, era justícia, era igualtat, era felicitat e era tolerància, “toti concèptes que batienen còr dera rason” e que “an perdut es sues arraïtz espirituaus”?

(Diari Segre, 2 de junh de 2012)

Pèlops

Er aire refrescant buhaue ena cara, en baishar era còsta tot viste. Anaua en bicicleta de montanha, dempús de quauque temps sense gahar-ne cap. Hè tant de temps que semble qu’ac condi com s’era sensacion m’auesse estat inedita: aqueth hóner-se damb era natura, tanben en esfòrç dera pujada, quan tot se paupe a còp de sudor. Incapable d’embarrar-me en un gimnàs, pòt èster aguesta ua auta bona practica en art esportiu. Prumèr güege, e en acabar demores tot solatjat, en patz. Veiram. Damb era paraula art, voi díder abituda, un èster adret en aquerò que hès: èster virtuós, com diderien es grècs antics, as quaus tostemp i hèm referéncia ineludibla. N’i a fòrça en país que, dilhèu convidadi per aguest bèth entorn, se dan ar espòrt, en aqueth córrer tà naut e tà baish, a pè o en bicicleta, de forma plan admirabla, de forma constanta, de viatges obsessiua. En fin, non vau a descurbir jo ara ua experiéncia dera quau fòrça adrets ena matèria me’n poderien impartir ací leçon lèu lèu imborrabla. Perènnes son es paraules des grani poètes dera Antiguitat en tot laudar es sues “virtuts excèlses”. Pindar n’ei eth maximum exponent damb es sues Olimpiques, prèstes a aclamar ath diu, ar eròi, d’“ample podèr” e beresa exaltada, ena “institucion” des Jòcs Olimpics, a on se dirimís era glòria e era victòria, tot eth “vigor des òmes” com Pèlops, de fama resplendenta e “fatiga constanta”, ath quau li “reludie era espatla embelida d’evòri” quan Posidon s’enamorèc d’eth. Le raptèc e l’ascendic tath cèu damb es dius. Auec de baishar tath “linatge des òmes”, en auer-les aufrit “eth nèctar e era ambrosia” que l’auien hèt immortau. Com saben es ciclistes, i a queigudes fatals. Pèlops tornèc tara cuerta vida, mès aumens siguec venerat tà tostemp en santuari olimpic.

(Diari Segre, 19 de mai de 2012)

Goya e Delacroix

Lums e ombres, colors e formes, elements d’un tot que sauven ena vida un tròç d’eternitat. Vision classica, e recurrenta, dera pintura. Semble inevitable deishar-vos ací constància deth contorn que delimite aquerò qu’ath laguens deth quadre compareish: aquerò qu’ei, qu’a limit e va d’un ací a un delà. Ua visita as exposicions de Delacroix e Goya en Caixafòrum de Barcelona m’ac permet per partida dobla. Eth continuum dera existéncia, enes sues possibilitats de hons e somi, mès enlà, per tant, d’era madeisha (mès enlà dera esséncia), s’interrompís de patac d’ua forma excellenta. Pintura qu’ei coma un díder excellent, relevant, dilhèu deformant, com deformanta, e crudèu, ei era realitat, atau com mos l’aufrís Goya, de retrat sense pietat e critica illustrada, capable de dar forma ath somi e ath caprici, a aquerò que, per definicion, ei mancat de forma. Aqueres scènes de Delacroix, romantic e pintor lector de Shakespeare, Byron…, sus es eveniments literaris, istorics e contemporanèus, com instantanèes d’actualitat, mos arriben as sentits de forma concrèta e variada sus er abisme dera immensitat uniforma. Sonque er art, e dilhèu era religion, considère com cau era amplitud inacababla der espaci e deth temps, e dèishe hóner er esperit e eth desir laguens der univèrs o deth quadre qu’ara guardam. Perspectiva romantica... Mès, a on comence e a on acabe eth quadre, alavetz? Totun, semble existir entre eth quadre (er art, era forma) e eth món (era realitat, espaci amòrf) ua vielha enemistat. Eth marc mèrque era termièra entre andús. Eth quadre que guardam (espaci qualitatiu) ja non mos estaque as limits deth coneishement, de çò que i a en món, senon que permet empréner intuïtivament ua orientacion viua des causes, mentre mos amie per un camin dubèrt e desconeishut de cap aquerò qu’encara s’a de trobar en miei deth caòs.

(Diari Segre, 5 de mai de 2012)