Lums e ombres, colors e formes, elements d’un tot que sauven ena vida un tròç d’eternitat. Vision classica, e recurrenta, dera pintura. Semble inevitable deishar-vos ací constància deth contorn que delimite aquerò qu’ath laguens deth quadre compareish: aquerò qu’ei, qu’a limit e va d’un ací a un delà. Ua visita as exposicions de Delacroix e Goya en Caixafòrum de Barcelona m’ac permet per partida dobla. Eth continuum dera existéncia, enes sues possibilitats de hons e somi, mès enlà, per tant, d’era madeisha (mès enlà dera esséncia), s’interrompís de patac d’ua forma excellenta. Pintura qu’ei coma un díder excellent, relevant, dilhèu deformant, com deformanta, e crudèu, ei era realitat, atau com mos l’aufrís Goya, de retrat sense pietat e critica illustrada, capable de dar forma ath somi e ath caprici, a aquerò que, per definicion, ei mancat de forma. Aqueres scènes de Delacroix, romantic e pintor lector de Shakespeare, Byron…, sus es eveniments literaris, istorics e contemporanèus, com instantanèes d’actualitat, mos arriben as sentits de forma concrèta e variada sus er abisme dera immensitat uniforma. Sonque er art, e dilhèu era religion, considère com cau era amplitud inacababla der espaci e deth temps, e dèishe hóner er esperit e eth desir laguens der univèrs o deth quadre qu’ara guardam. Perspectiva romantica... Mès, a on comence e a on acabe eth quadre, alavetz? Totun, semble existir entre eth quadre (er art, era forma) e eth món (era realitat, espaci amòrf) ua vielha enemistat. Eth marc mèrque era termièra entre andús. Eth quadre que guardam (espaci qualitatiu) ja non mos estaque as limits deth coneishement, de çò que i a en món, senon que permet empréner intuïtivament ua orientacion viua des causes, mentre mos amie per un camin dubèrt e desconeishut de cap aquerò qu’encara s’a de trobar en miei deth caòs.
(Diari Segre, 5 de mai de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada