17/3/11

Austeritat

Semble qu’era paraula austeritat s’ei metuda de mòda entre es politics, de dreta e de quèrra, de centre e mès enlà. Era crisi obligue. Soent se confon era austeritat damb era retalhada en desvolopament de politiques publiques fonamentaus der Estat deth benèster, coma era sanitat e era educacion. Mès es tempsi, com didíem, obliguen, o aumens ei obligat hèr quauque gèst. Qui non a entenut a parlar, darrèrament, dera creacion d’un “plan d’austeritat” per ua administracion determinada? Autant d’important qu’açò, ei préner mesures d’exemplaritat publica e, sustot, auer politics mès umils e atents as palpitacions dera societat, pr’amor que sense aguesta actitud deven plan dificil qu’er exemple pogue prevàler. Ara, e tostemp, cau dialòg ciutadan, saber escotar e un compromís etic fèrm. Mès, a tot açò, qu’ei era austeritat? Per qué la defenem ara, en lòc de deishar que guide era accion publica de forma permanenta? Rebrembi era propòsta deth teològ Jon Sobrino a favor d’ua “civilizacion dera austeritat”, formulada ja, a prumèrs des ans 80 deth sègle XX, per Ignacio Ellacuría coma ua “civilizacion dera praubesa”, mès radicau e revolucionària. Non defenen pas un empraubiment generau, que serie un pas entà darrèr evident, senon, en tot cas, un ideau d’austeritat compartida, en contraposicion ara societat dera abundància, pr’amor que, mos vien a díder, vau mès víuer modèstament, “encara que sòne mau”, mès damb creativitat, comunautat e compromís, que non pas víuer arrotinadi, damb egoïsme e pur entreteniment. Dilhèu aguest ei eth nòrd qu’aurie de començar a guidar ara quèrra, plan desorientada, e a un umanisme qu’a perdut eth combat per ua societat mès umana.

(Diari Segre, 12 de març de 2011)