Era Val gahe ua auta forma, uns auti colors; linhes clares e ludentes diboishen es contorns dera sua fisionomia paisatgistica, quan eth solei comence a cauhar ena tèsta e alendades renauides de primauera s’escampilhen coma rumors que brotoen de laguens dera tèrra. A despièch der heired maitèr e es nheudades re.hètes, arren non ei bric igual. O aquerò semble… Mès ores de lum, mès vida tà víuer. Ei coma un renèisher intens ath mon que t’entore, te balhe respècte e posse a ua dignificacion pròpria, en mar de montanhes desafiantes ara exploracion estival, qu’ara, adocides de nhèu, contrasten era agonia damb eth capinaut, autant de transitòri, deth “vèrd paradís” que nèish en hons. Tot concludirà eth sòn cors e en començarà un aute. Mès ei aguesta emocion deth començar de nau, en etèrn retorn, eth que da era mesura deth plaçament de cada causa que s’acuelh ena Val, perque aquerís sentit, forma e contengut. Tot ac trauèsse e estaque un hiu invisible, en un circumlòqui de diuèrses formes e contenguts. Non i a arren parion, e tot ei exactament igual, a despièch deth risc de confóner era part peth tot, perque demore en estat permanent de transicion, de pas, e dempús d’un pas en ven un aute… Era nhèu delida descurbís eth camin que disposam a passejar tranquils. Li sabíem e non i ère. Ben pògues causes i a de definitives, mès ara aguesta claror semble concludenta, e ara, e ara, e ara? Era Val mos abrigalhe, e semblen diuèrsi es hius invisibles que tèishen eth mon qu’entore, diuèrses es expressions de natura e diuèrsi es mars que mos sauven coma en ua ièrla. Era Val ei ara eth mon.
(Diari Segre, 10 d'abriu de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada