A compdar d'ara me trobaratz en www.amadormarques.com

A partir d'ara en trobareu a www.amadormarques.com.

A partir de ahora me encontraréis en www.amadormarques.com.

 

Gràcies. E desencusatz es molèsties.

Gràcies. I dispenseu les molèsties.

Gracias. Y disculpad las molestias.

Economia sociau

Entretengudi com èm damb eth debat qualificat d’identitari (encara qu’a fòrça implicacions economiques) e mentre demanam, tanben tà Aran (per qué non?), un referèndum tà “decidir eth futur” collectiu (tota ua paradòxa, se hèm autocritica, entà un país, Catalonha, que non a estat capable d’aprovar ua lei electorau pròpria en mès de trenta ans de democràcia), m’escapi tà Barcelona a visitar era prumèra hèira sus era economia sociau e solidària. Aguest tipe d’economia se forme per un corròp d’iniciatives damb esturments “mès democratics, equitatius, solidaris e respectuosi damb es persones, eth miei ambient e es territòris que non pas es empreses e institucions capitalistes”, segontes remèrquen es sòns organizadors. Mès era critica ath capitalisme imperant non se tradusís ena aplicacion tradicionau d’un comunisme. Aguesta economia a un caractèr, sustot, cooperativista (de trabalh en comun), a on mès important qu’eth guanh peth guanh, n’ei satisfar es besonhs e contribusir ath ben comun, de manèra que toti (productors, venedors, consumidors…) poguen obtier recompensa. De hèt, existissen projèctes que cerquen cofinançament e mesuren eth grad de retorn tant personau coma sociau. Pensi alavetz en merit des activitats d’economia convencionau qu’apòrten fòrça ath desvolopament d’ua societat (en totes es escales), de viatges damb mès esfòrci que beneficis. Mès, justament per açò, pren fòrça era idèa d’ua economia liura dera hame especulativa qu’a caracterizat eth capitalisme des darrèri tempsi, damb un evident fracàs sociau e ambientau. Un modèl deth quau, segurament, pòc en parlaram enquia qu’arribe eth moment de “decidir eth futur”, mès qu’ua renovada e renovadora esquèrra poderie començar a plantejar com ua alternativa possibla. Peth ben e eth futur de toti.

(DIARI SEGRE, 3 de noveme de 2012)

Èm istòria?

Tastam es dies damb era suavitat discrèta dera rotina. Mos tornam èsters arrotinadi. De viatges, pensam que hèm quauquarren istoric, definitiu e relevant, coma s’arrés mos auesse precedit, mès era Istòria acabe passant a toti peth dessús, sense miraments ne distincions. Dilhèu era vanitat dera glòria postuma permet transcendir era fatalitat deth temps consumat. Mès eth vanitós tanpòc ac condarà mès enlà de sa vida, òbviament. Tanben ei un equivòc pensar-mos, en cada moment, coma ua sotscategoria d’accidents, perque alavetz non compdarie era experiéncia deth patiment. E tot eth patiment istoric semblarie relatiu. ¿Pòt èster relatiu Auschwitz, simbèu, e mès que simbèu, de tot eth patiment (im)possible? Cau tier compde damb eth pes mòrt dera Istòria e reclamar mès atencion, o caritat (e justícia), de cap ara intransferibilitat de cadun, mès enlà dera Istòria o per mor deth dolor qu’era madeisha Istòria a desplegat. Mès aguest ei ara un aute ahèr entath nòste proposit. Tota aguesta dissertacion ei tà díder ua auta obvietat (totun, mos botjam en era): qu’aué torne a èster dissabte e que tornam a atrauessar era tardor. Paradoxaument, era natura, austèra, se desvestís entà afrontar er iuèrn, e es parçans amagadi entre eth huelham comencen a èster mès vedibles. Eri i son tostemp, e es sòns cambis mos convòquen tà d’aquerò qu’i a aquiu, e servissen, atau madeish, entà dar compde de cadun. Semble qu’aquerò qu’i a dehòra ei bèth e infinit, incapables com èm d’artenhe’c. Ei tan immens, que de viatges desbrembam eth proposit de cadun, com se non le vedèssem interiorament. Cau anar tostemp tà dauant, en tot descurbir, un còp e un aute, es enigmes d’ua vida qu’a de besonh mès temps entà èster vescuda e un futur qu’ara, cèrtament, non ei arren.

(DIARI SEGRE, 20 d'octobre de 2012)

Eth viatge catalan

È de cohessar-vos qu’era mia relacion damb era independéncia catalana se base, sustot, en un sentiment esceptic, dilhèu desconfidat, pr’amor que, se ja dam per mòrta era via federau (encara per nèisher), ja m’explicaràn, alavetz, com s’artenh era desirada secession sense cap tipe de trauma e s’aguesta portarà, en contèxte actuau dera Euròpa meridionau, un país mès prospèr e just, objectiu qu’aurie de mercar quinsevolh projècte digne entà ua nacion. Com afirme er editor de L’Avenç, bric suspitosi andús, revista e editor, de fe unionista, ara fin podem trobar-mos damb un “estat sense país”, ei a díder, sense cultura e en fòrta regression sociau. Clar que, en expression catalana, “tinc mala peça al teler”, pera mia condicion d’aranés pactista e catalan federalista, en uns moments de dangeroses egemonies contra eth “pluralisme rasonable” (John Rawls) e “critic” (Valentí Puig), de besonh en ua societat democratica. Ei probable qu’aja queigut en costat erronèu dera istòria e non aja sabut veir qu’Espanha “non a solucion” perque “mos pane”, com diden, encara qu’eth famós deficit fiscau, que cau corregir, varie fòrça segontes eth calcul aplicat, mentre era Espanha independenta, com Portugal (per non parlar de Grècia), patís autant damb un carrèr que borís en contra der “espòli sociau”. Ei vertat que ja non valen es immobilismes, qu’era lengua e era cultura pròpries s’an de respectar (plan qu’ac sabem es aranesi!) e que dilhèu Catalonha s’a de constituir en un Estat (con)federat, mentre Aran aquerís, de forma liura, un nau estatus autonòm. Mès er orizon contunharà nere se non metem aguesti esturments a favor d’un capitalisme mès civilizat e ua alternativa de justícia entath pòble empraubit, aquiu a on comence eth viatge reaument encoratjant.

(DIARI SEGRE, 6 d'octobre de 2012)

Aran e Aragon

Es vicissituds istoriques e, sustot, era volentat politica des aranesi ath long des tempsi an mercat eth sòn devier coma territòri estretament restacat ath reiaume d’Aragon, atau com ac soslinhen es recercaires dera istòria locau d’aguest petit parçan deth Pirenèu centrau. Com tanben ei coneishut eth sòn plaçament nòrd enlà dera sèrra pirenènca, hèt qu’aurie de determinar, semblarie, ua vinculacion mès naturau damb França. Mès, es aranesi s’an sabut suenhar des invasions e es intents continus d’integracion dera Val entath costat francés (en aunor ath títol dera òbra omonima de Josep Lladonosa), e an practicat un sòrta d’equilibri des podèrs, d’acòrd damb eth quau eth militar demorarie ligat a Aragon, eth juridic a Catalonha e er eclesiastic a França. Era darrèra collaboracion relevanta entre Aran e Aragon (e Catalonha), damb era exposicion Aran, clavis regni, a permetut redescurbir aguesta ligason, de natura pactista (vau era pena rebremba’c en aguesti tempsi de convulsions territoriaus), que va mès enlà dera arraïtz deth nòm d’andues comunautats, sense descuedar era realitat d’un present de vincles comerciaus e de servicis e, sustot, de caractèr sanitari, a on er Espitau Val d’Aran ei tanben punt clau d’aguesta cooperacion sociau e territoriau damb es vilatges dera Ribagòrça. Ja en sègle X, era Val siguec possedida per Aton, bisbe de Roda de Isábena, senhor de Ribagòrça, de Palhars, d’Aran e de Sobrarbe, data mès antica dera quau demore constància sus es dominacions senhoriaus en Aran, segontes era cronica Fragmentum Historicum (s. XIII), trobada enes manuscrits deth Cartulari deth monastèri d’Alaon, en Sopèira (veir eth catalòg d’Aran, clavis regni). En 1108, Alfons eth Batalhaire la includís enes sòns domènis, e damb eth Tractat d’Emparança (1175), aguesti ligams s’arrefortissen encara mès. Dempús dera derròta de Muret (1213), se daurís un periòde de luta diplomatica, e tanben bellica, sus era possession d’Aran, en mans sustot de França. En 1312, es delegats des reis reconeishen ara fin era relacion dera Val damb eth reiaume d’Aragon, dempús des negociacions encetades tà esclarir es pretensions d’andues corones. Damb eth Tractat de Poissy (1313), Felip IV restituís Aran a Jaime II d’Aragon, e eth 22 d’agost deth madeish an, eth monarca autrège as aranesi Era Querimònia, amàs des drets consuetudinaris, que sigueren confirmadi dempús per d’auti reis. Er an que ven se’n complissen 700. Un erós aniversari deth quau Aragon se’n pòt sénter ben partícep.

(ARAN INFORMACION + VIVIR LOS PIRINEOS, seteme de 2012)

Dia de Sant Joan

Non ei 24 de junh ne tanpòc Sant Joan d’agost, en rebrembe dera decapitacion deth Baptista. Ei 8 de seteme. “Eth ueit”, atau com le coneishen es autoctòns, en un municipi qu’a per patron Sant Sernilh (29 de noveme), celèbre era hèsta major eth 29 d’agost e hestège eth dia des Mairs de Diu trobades ací, en nuclèu de Sant Joan de Toran. S’i amassen aranesi de Quate Lòcs e vesins der aute costat dera termièra. Dempús dera tradicionau missa de romiatge, mos assetiam en prat ath torn dera bona vianda aragonesa hèta ara brasa, eth mielhor hormatge dera Barosa e un vin de Caors que se dèishe estimar. I a pagesi de Canejan, Bots, Hòs e Sant Gaudenç. Damb un parent luenhan, mos saludam en francés, mès tot viste recupère eth vielh parlar de casa, ara perdut entre es sòns hilhs. Aguesti ramadèrs, tanben eth mès joen, en tot auer eth francés coma lengua abituau, parlen ara eth patuès autant de ben que nosati, diria que mielhor, com se l’auessen sabut suenhar, delicadament, des incleméncies jacobines. Aspiracions des haches e cada th o t prononciada coma ch neurissen un parlar d’expressions pròpries, com “te foteràs peth segàs auat [ch]”, e de vertats clarentes com eth veire a on beuem, abantes que mutèsse en pastós (tara forma aranesa) vaso. Meten de relèu qu’eth parlar de Canejan ei mès parièr ad aguest aranés de dehòra d’Aran, causa que non hè sonque renfortir çò que ja sabíem e mos shaute de poder constatar cada an de forma distesa e familhar. Pensi alavetz ena contribucion inestimabla des nòsti recercaires lingüistics, com Frederic Vergés, a despièch des injustes e infondades caricatures sus er “aranés de Ficus”, o eth madeish mossen Jusèp Amiell, que mos acabe de regalar es Psalms damb ua dusau edicion (corregida) deth Nau Testament ara salut der aranés.

(DIARI SEGRE, 22 de seteme de 2012)

C. M. Martini

Damb era mòrt deth cardenau Carlo Maria Martini, auem perdut a un referent morau e intellectuau, a un mèstre que mos a ensenhat a liéger era Bíblia damb es sòns exercicis espirituaus publicadi, lectio divina includida. Gran expèrt biblista, Martini mos a daurit, a nosati, lectors ignorants, un camin d’aprenedisatge e comprenença pregona des mistèris dera Paraula a trauèrs d’un lenguatge senzilh e un exercici de pedagogia admirable. Arribèc a volar naut pera plaça de Sant Pèir coma cardenau papable, mès era sua vocacion pastorau impregnaue tot çò que hège damb era passion e era audàcia que da ua opcion de fe ara lum der itinerari des grani personatges biblics, perque eri, ath sòn torn, dèren testimòni d’ua misericòrdia qu’aué manque en fòrça encastres, en tot començar per eclesiastic, atau com d’ua esperança naua e viua. Bona pròva en son es títols dera sua òbra: Era audàcia dera passion, Es ales dera libertat… Quan se complissen 50 ans deth Concili Vatican II (que restituïc era Bíblia as fidèls), e era sua eréncia demore petrificada per alendades pòc evangeliques laguens dera Glèisa, Martini s’atrevic a deféner era renovacion eclesiau, en tot compartir eth desir de tanti catolics “prògres”, com diden, que tanben n’i a e jo me n’i voi compdar, per ua auta Glèisa, capabla de “reconéisher es sòns errors e empréner un camin radicau de cambi” dauant d’ua Glèisa “cansada”, qu’“a demorat 200 ans entà darrèr”, com afirme ena sua darrèra entrevista a mòda de testament. Çò d’important ei “era fe, era confidança, eth coratge e er amor”, mès manquen “òmes liures e mès propèrs” as que patissen. Coma eth pastor que mos a deishat.

(DIARI SEGRE, 8 de seteme de 2012)