Era involucion sociau

Aguesta austeritat que se practique ena educacion o ena sanitat semble que tanpòc mos acabe de portar entà cap de lòc: ne se redusís significativament eth deficit imposat pera Union Europèa, ne tanpòc, çò qu’ei piri, se creen lòcs de trabalh, mès lèu tot çò de contrari. Fòrça economistes comencen a lheuar ua timida votz entà denonciar era fallàcia deth pensament unic liberau, pr’amor qu’aguesta austeritat, o sigue, eth retalh lineau, indiscriminat e estienut en toti es encastres, ei lèu lèu ua barbaritat, perque impedís gésser deth trauc a on èm caladi. En aguesta naua practica politica, auem convertit era austeritat en sinonim de “retalh” sauvatge o, en aranés mès nòste (òc, aranés!, atau coneishem eth nòste occitan), d’omnipresenta “abracada”. Luenh de profitar eth moment entà deféner ua educacion civica per ua societat reaument austèra, basada enes valors der esfòrç, era ajuda mutuau e er avertiment contra tot tipe d’abundància materiau, semble implantar-se era politica dera regression sociau, causa ben dispariona, en tot profitar eth contèxte d’ingrèssi redusidi. Alavetz, ¿non serie convenient priorizar es politiques e sajar d’incrementar es ingrèssi de forma equitativa? Ara fin, pèrden es madeishi, e ara mos anoncien que vòlen barrar era residéncia de temps de léser de Les, sense aufrir, en un prumèr moment, cap tipe d’alternativa entà promòir era activitat economica e laborau en Baish Aran. Prometeren mès lòcs de trabalh, e ara non son capables de mantier es que dejà existissen. Era austeritat ei coma era etica, fòrça polida d’anonciar, mès pòc practicada per cadun entà un madeish. I a eth risc d’actuar com es mèstres dera Lei deth diu Mercat, que “diden e non hèn”: “preparen cargues pesantes e insoportables e les meten ena esquia des auti, e non vòlen ne botjar-les damb eth dit”.

(Diari Segre, 5 de noveme de 2011)

Es roïnes deth paisatge

Mentre rebrembi era passejada der aute dia entà un bordau de Canejan, se succedís era notícia dera fin dera activitat terrorista d’ETA, e torni alavetz ath pensament deth paisatge deth dia dempús… Eth bordau ei ara un lòc inospit, èrm, sonque i demoren es quate parets des cases qu’alavetz sigueren e ara son tristes pardies. Eth prat dera èrba, a on eth bestiar s’i neurie, ei cementèri de mala èrba, shordanta. Arroïne era estetica deth paisatge. Es roïnes son er esclau deth lòc que se bastiren es antics poblants, quauqu’un de viu, viu testimòni dera existéncia d’alavetz. Partiren e cadun se tornèc a bastir eth sòn lòc, en aguest “non-lòc” qu’ei era existéncia, pr’amor que, com auem dit eth darrèr còp, tostemp èm dehòra, entre casa e món, entre era tèrra que caushigam e eth cèu que guardam. Pujaua peth camin dret e estret e campaua tà baish, ath hons dera ribèra. Es hons des nòstes vals son coma abismes dejós nòste. Eth non-bordau semble mès uet e liure. Semble mès trist. Pensi en anonci etarra e era pregunta subergés: com serà eth paisatge de dempús, eth paisatge des.hèt non pas pera inércia deth progrès qu’un bordau a patit, senon pera arbitrarietat qu’uns pògui membres dera comunautat an imposat ara rèsta? Demoren es roïnes deth dolor, es familhes trencades, demore eth viu testimòni que da sentit e vertat ad aguest non-lòc dera existéncia. Mès era comunautat a dret a hèr-se un lòc, le poderàn recuperar es sòns membres? Calerà rebastir un nau lòc sense borrar era singularitat que da eth testimòni deth patiment, perque era comunautat s’aurà bastit sus es roïnes d’un paisatge herit de sang. Era memòria non ei sonque rebrembe, senon qu’ei era comunautat madeisha, dubèrta a un encara-non-present, en un orizon d’esperança.

(Diari Segre, 22 d'octobre de 2011)

Non-lòc

An aucit a un joen poèta de lengua catalana enes budèths de Barcelona, aquiu a on era sòrt deth vandalisme pòt virar de forma massa facilla de cap tath delicte de sang. E era sang, ja se sap, non acabe de borrar jamès eth sòn esclau, com remèrque damb sentiment e intelligéncia er escrivan Josep Maria Fonalleras, que tanben rebrembe era (mala) sòrt d’un aute poèta maximum e eterodòx, Pier Paolo Pasolini, mòrt en extraradi de Roma per non se sap qui, encara. Ne se saberà. Non coneishia cap libre de Salvador Iborra, eth poèta aucit era setmana passada, mès es croniques qu’entònen eth sòn rèquiem coïncidissen en explicar qu’auie predileccion pes “non-lòcs”, sus es quaus escriuec ath long dera sua òbra abracada de patac: “Es non-lòcs son es lòcs a on èm mès comòdes dempús dera pèrta. Son espacis que non impliquen ne renóncia ne consecucion deth desir”. Per casualitat, tròbi ua referéncia ad aguesti espacis mentre liegi un des darrèrs libres (Religió i comunicació) de Lluís Duch, capable de mostrar-mos era complexitat deth món de forma clara, distinta e en relacion damb aquerò absent e inefable: tèrme nomentat per Marc Augé, es non-lòcs son espacis urbans, coma es aeropòrts, es places grises e es bastisses administratives, lòcs de pas, encastres despersonalizadi, enes quaus es relacions basades ena “cordialitat” son lèu lèu impossibles. Dilhèu ei aguesta era condicion essenciau dera nòsta existéncia, en ambit dera postmodernitat, ambit de fragmentacion: abitam tostemp un non-lòc, un “entre” desarraïtzat, coma eth pònt qu’amasse es costats der arriu e les da sentit, mentre nosati passam com abandonadi, entre eth corròp d’amnes damnatjades peth pas d’ua vida dejà incomplèta.   

(Diari Segre, 8 d'octobre de 2011)

Talents de tardor

Era lum ja non ei era madeisha, a despièch des calors darrères qu’encara compareishen.  Era flaira arrefrescanta deth maitin en carrèr banhe eth preludi d’un nau temps, e de cap ath tard, quan ara era vrespada ei mès d’ora, bronissen damb nèrvi es maishines tà hèr lenha. Dessús era tèrra, en aguest ara, en aguest ací, semble acuélher-mos eth parçan dera tardor primigènia, pr’amor que, mès que víuer, abitam eth temps e passam coma bromères estordides peth cicle deth cèu. Era tardor anóncie era dubertura tara vida e, per tant, tara mòrt, perque era mòrt non ei temps finau, senon pur limit que condicione e distingís uns òmes d’uns auti. Sense era, non seríem. Tot çò qu’ei, qu’ei limit, e, per tant, infinit, coma era còrda que tant podem talhar en un punt coma en un aute. M’agraden fòrça es paraules precises, com paraules de tardor, de Goethe: “Un petit cercle / limite era nòsta vida, / e fòrça generacions / s’amassen sense parar / ena cadea infinita / dera sua existéncia”. Mo’n vam tara tardor, en moviment essenciau, coma eth que corone eth tuc dera montanha, que bèth dia aurà de baishar. Era tèrra s’assegure dejós des pès, perque, dejós deth cèu esclarit, tant era èrba coma era casa, tant era plaça coma eth que passe son mès evidents, e per aquerò, mès decadents. E com sigue que tot se distingís, tot s’encomane e s’estaque per ua unitat cosmica, qu’es tempsi modèrns an trencat. Era tardor a de besonh silènci, mès arrés ja non vò carar e era paraula se torne pèga. Era tardor mos mesure, mos abandone e mos lance tara mar infinita de tot çò que mos acompanhe. Aguest ei ara eth parçan dera eternitat.

(Diari Segre, 24 de seteme de 2011) 

En defensa der occitan, aranés en Aran

Vos transcriuem aguest article d'opinion escrit per Francés X. Boya e Joaquim Llena e publicat aué enes diaris Segre e La Mañana.


EN DEFENSA DE L'OCCITÀ, ARANÈS A L'ARAN

Francés X. Boya, secretari general d'Unitat d'Aran, i Joaquim Llena, primer secretari del PSC a les Comarques de Lleida

La llengua torna a ser, lamentablement, centre de polèmiques. La proximitat electoral hi ajuda. La immersió lingüística primer i ara la llei de l’occità, aranès a l’Aran són els dos últims fronts d’aquest vell litigi. Per aquest motiu, volem sortir al pas d’algunes afirmacions que falsegen la realitat al voltant d’aquests conflictes.

En els dos casos, i aquesta és la postura que volem defensar les persones que signem aquest article i els col•lectius que representem, la posició del PSC i la d’Unitat d’Aran ha estat inequívocament al costat i en defensa de totes aquelles mesures i polítiques en favor de la diversitat  lingüística i de la protecció de les nostres llengües.

És un fet que ha quedat ben palès tant en l’acció de govern d’aquests anys com en l’actitud contundent de rebuig a totes les accions que han laminat o diluït la recuperació i normalització del patrimoni lingüístic del nostre país.

Avui ens enfrontem a un nou entrebanc amb la llei de l’aranès, un entrebanc anunciat, però no per això menys interpel•lant. Un entrebanc anunciat perquè, en el moment de la tramitació de la llei, el Consell Consultiu ja va advertir que després de la sentència del Tribunal Constitucional provocada pel recurs del Partit Popular, el terme “preferent” col•lisionava amb la doctrina del TC. Per tant, la llei era clarament vulnerable a un nou recurs, que al final va presentar el govern espanyol a  instàncies de l’Advocacia de l’Estat. Un recurs sobre el qual ens hi hem manifestat contraris, perquè ens sembla innecessari, més enllà de les estrictes lectures jurídiques.

Tanmateix, i davant de totes aquelles veus que posen en dubte la nostra convicció, volem recordar que:

• La llei de l’aranès va ser impulsada gràcies als governs d’Entesa i fruit del nou Estatut del 2006 que va reconèixer l’aranès com es mereix. Res de tot això va passar amb els governs de CiU, que, malgrat la seva gesticulació, mai van fer un pas decidit en favor del reconeixement i protecció de la llengua pròpia de l’Aran.

• Avui l’agressió a les llengües minoritàries ve sistemàticament de la dreta que representa el Partit Popular. Els fets així ho avalen i la mostra més evident es que el PP va votar en contra d’aquesta llei.

• Per últim, i després d’un any d’haver estat aprovada aquesta llei, encara a hores d’ara no hi ha ni reglament, ni disponibilitat pressupostària, ni s’ha desplegat cap dels preceptes que marca la pròpia norma. I aquesta és una responsabilitat del Govern de la Generalitat i de la poca ambició del Conselh Generau, que fins ara només han utilitzat l’aranès com a eina de propaganda electoral, sense cap altre avenç destacable.

Estem segurs que amb o sense terme “preferent”, la llei de l’occità, aranès a l’Aran ha de tenir un paper clau per al futur de l’aranès i en la seva normalització, i més enllà de les definicions jurídiques, el que compta i comptarà en el present i en el futur, serà la voluntat política dels governants perquè l’Aran i Catalunya conservin aquest patrimoni lingüístic. Nosaltres, tal i com hem demostrat amb fets, renovem el nostre compromís amb l’aranès, amb la seva defensa i la seva promoció.

Per això, treballarem a l’Aran, a Catalunya i també a les institucions de l’Estat amb la mateixa convicció i compromís que ho hem fet fins ara, perquè estem convençuts del valor afegit que llengües com l’aranès donen a la nostra societat, un valor que volem protegir i conservar i que ens defineix com una societat plural, lliure i avançada.

Sants e silèncis

Enes tempsi d’estudiant (encara me’n senti, totun), ua des teories que corrie pera facultat qu’ère era dera “espirau deth silènci”. Proposada per Elisabeth Noelle-Neumann, era teoria defen, de forma plan resumida, qu’era pòur ar isolament sociau genère ua espirau que mos posse a amagar era expression dera nòsta preferéncia ath servici d’un determinat clima d’opinion, majoritari e controtlador. Quauquarren de semblant m’a passat, enquia aué que sagi de trencar aguest estat d’estordiment, dauant dera opinion formada sus dus personatges plan disparions, mès qu’an estat protagonistes dera actualitat, encara que per rasons autant de diferentes. En tot reconéisher es sòns merits, plan notables, me pesen fòrça eth desconcèrt e era contradiccion. Moric e, com sòl succedir, un mar de laudances estofèc quinsevolha analisi mès o mens critica, mès Heribert Barrera, prumèr president deth Parlament d’ençà dera restauracion democratica, arribèc a advocar per ua Catalonha, lèu lèu raciau e excludenta, univoca e singular (en lòc de plurau), dera quau cau adméter qu’ei possibla era desaprobacion o aumens eth dissentiment mès pregon. Er entosiasme nacionau per un entrenador de fotbòl, Pep Guardiola, de sòu milionari e exemple de granes virtuts, ei tanben dificil de compartir ath cent per cent, e ací compde sustot era mia desconeishença der espectacle fotbolistic. Encara qu’a quauqu’un li semblarà pòc postmodèrn, cada còp creigui mens enes “mites”. Mès, sants, o persones exemplars, n’i a agut, gràcies as dius, tota era vida. Me calerà discernir alavetz ce quini son faussi ídols e quini son dignes d’ua fe que dongue mès justícia e desirs d’ua societat mès afrairada, mens desigual, abantes de tornar ara espirau d’aguest silènci autoritari.

(Diari Segre, 10 de seteme de 2011)

Occitània

Garona enjós se forme er hiu que teishís ua tèrra comuna, despartida en termières d’artifici, mès damb era flaira inconfundibla d’aquerò qu’a estat e qu’encara demore a còp d’alendades ena mèrca d’ua pòrta, en libre d’ua botiga toristica, en pannèu deth carrèr escrit ena lengua d’alavetz. Quan baisham mès enlà e seguim eth camin (tanben camin compostellan) es arrius e es vals se honen e er arriu d’arrius mos semble fauçament tranquilàs, de guitèra ampla perque li güege vuedar era vida en aigües atlantiques, e deth sòn pas pera Val, punt de partida, que ja n’auíem un rebrembe chocant e digne, mos apareish alavetz en instant d’ua pensada coma er arriu joviau, agrèst e alègre que banhe e da vida as occitanes tèrres, que de tant baishar, s’estanque e les acabe amarant totes tà que non i age dubte possible sus er espaci mutuau qu’era istòria a jargat. Der Albi sauvat dera eretgia catara, recatolizat de forma espectacular damb era sua catedrau arròia, enquiath Bordèu senhoriau que sauve un immens Garona e le liure tara mar, auem passat per aqueth lòc qu’a de besonh ua guardada retrospectiva entà sajar de compréner mès enlà dera pompa francesa. Còrdas, Ròca Amador, Caors, Sarlat, Periguers… son coma es estances deth pelegrin qu’intuís eth lòc determinat, encara amagat, e sap qu’era modernitat se li escape des mans se non se consèrve era memòria antiga, laguens deth sòn orizon actuau. Mentretant, descurbim parçans impensables: glèises medievaus ara mòda bizantina, per exemple. Coma er aigua de Garona, mos deisham emportar e alavetz, e sonque alavetz, era tèrra se mos aufrís dubèrta, esperançada, mos artenh e delimite e mos libère de tot, ua tèrra qu’acuelh quauquarren que ja non vedem, mès que, totun, se mos hè present ena memòria talament com se l’auessem vescut.

(Diari Segre, 27 d'agost de 2011)