Viua lengua

Cor que cor eth testimòni de nòsta lengua pes camins dera Val, perque la volem viua, ben viua, coma eth nòm qu’a prenut eth collectiu que, cada an, deman un an mès, organize aguesta corsa dejà ineludibla, corsa de país, de sentiment intim e ath còp comunautari, toti membres d’un madeish e unic pòble sostengut pera al.hama d’aquera lengua eth testimòni dera quau cor que cor, dilhèu espantada peth darrèr recors anonciat contra eth sòn “usatge preferent”. Mès tanpòc se mos escape qu’eth recors non a queigut deth cèu, senon qu’ei resultat dirècte d’ua eufemistica “jurisprudéncia” (senténcia) constitucionau, ahiscada en sòn moment contra er Estatut autonomic per un Partit Politic fòrça identificat, sòci “preferent” deth partit amic que govèrne en fòrça ajuntaments, conselhs, ua generalitat e quauques ièrles baratàries mès estienudes per ací e per delà. E clar que non ei preferenta nòsta lengua, perque non ei d’arrés, senon de toti, des que la parlen e des que non la parlen, autentic patrimòni qu’er Estat tanben aurie de suenhar coma causa sua, perque, ara fin, non i a Lengua preexistenta abantes des tempsi, i a ciutadans qu’en transcurs deth temps la parlen e/o la senten coma sua. Era setmana cor e tanben mos a deishat debats e reflexions dilhèu insufisents dauant er espant e era crudesa dera intolerància e er extremisme, qu’en Noruèga s’a emportat era vida de detzenats de joeni sustot. Hèts que mos suberpassen perque tanben i a paraules massa viues, que viuen mès enlà des paraules, quan prononciades alegrament, massa viatges ena boca de politics respectables, se sosmeten ara tactica autoritària peth dessús des conviccions e eth mès elementau respècte ath diferent. Quan era tragèdia succedís, es intolerants ja an parlat.

(Diari Segre, 30 de junhsèga de 2011)

Pèires que parlen

Era Fondacion Privada deth Musèu Etnologic dera Val d’Aran dedique era exposicion d’enguan as “pèires que parlen”, ei a díder, ad aqueri elements arquitectonics qu’an podut supervíuer ath pas deth temps e, sustot, ara vitesa constructiva imposada pera modernitat e eth progrès materiau des darrères decades. Son testimònis fòrts e contundents dera istòria e tanben dera volentat estetica des aranesi de toti es tempsi. Pèires qu’an mercat era casa e er auviatge, e an deishat constància dera sua epòca e estil en forma de simbèu, dita, escut, masca. Bèra ordenança municipau a demorat, e tot, inscrita ena solidesa d’ua pèira. Egregis lumedans decorats presidissen es entrades mès nòbles, mentre mos retròbe eth mistèri per saber ce qué deuien sénter e pensar aqueri aranesi, com ère era sua vida, intima sustot, ath laguens des sòns larèrs, un còp trauessat eth lumedan. Semble qu’alavetz era vida ère fòrça compartida e era intimitat, atau com la coneishem ara, auie encara de nèisher damb fòrça romantica. Impossible prètzhèt, totun, eth de descurbir eth sòn pensament, pr’amor que ne ara èm capables de saber ce qué pensen es òmes e es hemnes dera societat actuau. Es pèires, silentes, mos parlen, se les volem escotar. Mos ac avertís Angelina Cases, presidenta dera fondacion: ei desirable qu’es pèires non queiguen en desbrembe ne que “cap d’aire nau” non les hèsque a desaparéisher. Rebrembi alavetz eth títol d’ua cronica de Carlo Levi sus es sòns viatges tà Sicília: “Es paraules son pèires”, se ditz er escrivan, coma s’es paraules, en contra dera idèa qu’er aire se les empòrte, demorèssen fèrmes e impenetrables, perque, ja se sap, era vida passe, mès çò que demore ac fonden es poètes, artesans des paraules, fòrtes coma es pèires.

(Diari Segre, 16 de junhsèga de 2011)

Vint ans (e 2)

Vint ans d’autogovèrn son ua oportunitat entà préner en consideracion era experiéncia apilerada e començar a traçar un nau diboish dera autonomia que volem, ocasion magnifica entà reconciliar politica e umanisme, bon govèrn e identitat collectiva, sentiments e razons. Dilhèu ei que mos cau mès qualitat en tot: mès democràcia enes nòstes institucions, mès politiques redistributives que prebotgen era equitat e era coesion sociau, mès competitivitat e trabalh productiu, mès participacion dera societat ena susvelhança des podèrs, publics e privats, administratius e empresariaus… Mès, non èm soleti, ja non èm soleti, e serà ora dejà de promòir mecanismes de cooperacion, coordinacion, lideratge concertat. I aurà bèth dia tanben qu’era virtut guidarà eth prètzhèt public, perque, alavetz, volerà díder que s’auràn creat es condicions de besonh entà compartir un madeish marc etic. Era convulsion des tempsi met sus era taula qu’eth simple interès individuau e egoista non contribuís, de cap des manères, ara mèta d’ua societat justa e prospèra. Era hame de podèr e de sòs, er enganh per ua vida facila (cada còp mès improbabla), era irresponsabilitat, era prepoténcia e era imponitat enes gestions publiques e privades, son motius sufisents entà reclamar un refòrç des institucions democratiques e ua regeneracion etica. I a camins, esturments possibles, ara man: un nau sistèma electorau, normes que prebotgen era transparéncia…, mès sustot un impuls etic qu’implique a tota era societat, perque mès important qu’auer sonque ciutadans formadi, ei que siguen educadi en ua vertadèra exigéncia de justícia, de sentiments boni cap aquerò bon (e ath revès), se non, non mo’n gesseram jamès.  

(Diari Segre, 2 de junhsèga de 2011)

Vint ans

Ja hè vint ans d’ençà que se reinstaurèc eth Conselh Generau, d’ençà qu’eth pòble aranés artenhec, ara fin, ena epòca contemporanèa, eth sòn autogovèrn. Aué non ac poderíem hestejar se aqueres persones comprometudes damb eth país non auessen possat era reivindicacion abantes e tot d’arribar era democràcia. Ad a eres cau balhar-les eth nòste aumenatge collectiu. An estat vint ans plan profitosi, e eth balanç que en podem hèr ei, en generau, fòrça positiu. Eth principi d’autonomia a permetut conjugar eth besonh d’arreconéisher era nòsta identitat damb ua prestacion mès propèra des servicis e es ahèrs publics. Era commemoracion se produsís, ath delà, en un moment de cambis en govèrn dera maxima institucion, a on eth nau gabinet aurà eth rèpte de reimpulsar era reforma dera lei de regim especiau. Fortunosament, non partim de zèro, com hè vint ans, e aué eth Conselh ei ua institucion joena, mès fòrça consolidada e, en sòn conjunt, avalorada pes ciutadans. Coma se sòl díder, es tempsi an cambiat, e sospiti qu’es politics e es institucions non ac an hèt tant, ara qu’es indignats ocupen es places publiques, mentre era majoria silenciosa cargue damb es efèctes dera cobdícia des arriqui e ressòne encara eth tapatge dera indignitat patida pes deputats que volien accedir ath Parlament, sedença dera sobirania populara. Calerà auer en compde, ara mès que jamès, qu’er imperatiu entà melhorar er autogovèrn e eth sòn finançament non poderà èster ua finalitat en si, senon un esturment de naturalesa etica entà bastir ua societat mès digna e esvitar qu’es henerecles sociaus deth present se convertisquen en ua fractura sociau insauvabla en futur. Es naui tempsi e, sustot, es classes mès fèbles e vulnerables mos ac reclamen.

(Diari Segre, 18 de junh de 2011)

Oposicion seriosa, responsabla e exigenta

Vos transcriui eth comunicat d'Unitat d'Aran damb motiu deth pacte CDA-PP en Vielha-Mijaran:

UNITAT D'ARAN EJERCERÁ UNA OPOSICIÓN SERIA, RESPONSABLE Y EXIGENTE

CDA rechaza el ofrecimiento de UA para cerrar un Acuerdo de País que hubiera garantizado una gobernanibilidad consensuada en Vielha y el Conselh

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés lamenta que CDA haya rechazado finalmente un acuerdo de gobierno con UA en Vielha-Mijaran al reeditar su pacto con el único concejal del PP, como hizo hace 4 años. El secretario general de UA, Paco Boya, ha asegurado que el acuerdo entre las dos fuerzas mayoritarias, con 6 concejales cada una, “lo planteábamos como un Acuerdo de País para asegurar una gobernabilidad amplia y consensuada en la capital de Aran y una colaboración estrecha con el nuevo gobierno del Conselh Generau”.

Ante esta nueva situación, “UA-PNA se compromete a ejercer una oposición seria, responsable y exigente a favor de Vielha-Mijaran y el conjunto de Aran, y desarrollará también una tarea vigilante ante la acumulación de poder por parte de CDA con el objetivo de respetar la voluntad de los araneses y las aranesas en el marco de una sociedad democrática y plural como la nuestra”, según Boya. Por su parte, el alcaldable de UA, Juan Riu, ha declarado que UA reclamará “transparencia” y solicitará las razones reales por las que CDA y PP han decidido sellar un nuevo pacto.

Ideaus, valors, sentiments

Felipe González a explicat bèth viatge que “eth socialisme ei, sustot, un sentiment” e que “ei imprescindible hèr-se cargue der estat d’anim des auti”. Preni aguestes paraules entà definir era politica democratica en generau, perque aguesta ei tanben, e especiaument, un sentiment, quauquarren mès emocionau que non pas frut d’ua formula racionau e exacta. Es darrèri comicis electoraus an demostrat (se quauquarren pòt èster “demostrable” en politica) qu’era bona òbra de govèrn, ací e en comunautats coma Aragon o Extremadura, non ei garantia sufisenta entà revalidar era confidança des ciutadans. Es eleccions catalanes tanben ac certifiquèren de forma ben contundenta. Sens dubte, era fòrta crisi (paraula ja topica en nòste diccionari diader) a mercat eth devier des governants, de dreta e de quèrra, ací e en païsi coma Alemània, França e tanben Itàlia, a on es partits de Merkel, Sarkosy e Berlusconi an patit castigs autant d’irrefutables. Eth filosòf Daniel Innerarity a escrit aguesti dies qu’es nòstes societats son plees de gent que son “en contra” e que manquen es que son “a favor” de quauquarren concrèt e identificable. Viuem en era epòca dera politica negativa. Per aquerò, eth rèpte principau dera politica, e dera socialdemocràcia en particular, serà diboishar orizons possibles e desirables que poguen combàter eth determinisme economic e definir ath còp ua identitat politica aué perduda. Ei massa facil, e regressiu, guanhar ara contra. Calerà cargar-se de rasons entà hèr-se cargue des sentiments dera societat. Ua societat que non vò èster controtlada, senon que demane politics responsables, capables d’articular damb intelligéncia es sòns valors e ideaus.

(Diari Segre, 4 de junh de 2011)

Indignadi e illusionadi

Fòrça viles son scenari d’ua protèsta ciutadana, espontanèa, liura e democratica, contra er estat de causes actuau, qu’a portat, pera cobdícia d’uns pògui, ara vulnerabilitat de fòrça gent. I a ciutadans qu’an dit pro. E, malurosament, dilhèu era politica mès institucionalizada non a estat ara nautada entà combàter es motius qu’aué possen era protèsta civica, perque, ara fin, se tà quauquarren a de servir era politica ei tà sostier ad aqueri que non an mès recorsi qu’eth supòrt d’aquerò public. Com didie hè pògui dies er antropològ Lluís Duch, viuem tempsi en qué “s’a produsit ua fractura dera confidança, laguens dera societat”. Fractura dera confidança de cap tà tot tipe d’institucions. Era actuacion des institucions economiques internacionaus, que tanben son politiques, an contribusit ad desprestigi, mès tanben i compde eth trist exemple des politics qu’en lòc de servir ara societat, se n’an acabat servint. Qué podem hèr? Era protèsta pacifica pòt èster ua prumèra gessuda morau. Mès cau un nau compromís politic e civic de cap aquerò qu’ei de toti. Duch daue er exemple deth “testimoniatge”, o sigue, era exemplaritat. Era politica a de tornar as arraïtz, ar apropament ar aute. Per aquerò, com auem comprovat en aguesta campanha electorau, era politica locau encara manten era confidança, aumens er interès: perque ei propèra, perque acabam coneishent lèu de prumèra man quini son es valors e es projèctes collectius qu’encarnen es representants publics. Era illusion compartida qu’auem anat sentent aguesti dies non serie possibla s’es ciutadans non siguèssem vertadèrs protagonistes d’ua volentat entà hèr mès país, entà bastir ua tèrra melhor, damb futur e, sustot, mès justa.

(Diari Segre, 21 de mai de 2011)