Cor que cor eth testimòni de nòsta lengua pes camins dera Val, perque la volem viua, ben viua, coma eth nòm qu’a prenut eth collectiu que, cada an, deman un an mès, organize aguesta corsa dejà ineludibla, corsa de país, de sentiment intim e ath còp comunautari, toti membres d’un madeish e unic pòble sostengut pera al.hama d’aquera lengua eth testimòni dera quau cor que cor, dilhèu espantada peth darrèr recors anonciat contra eth sòn “usatge preferent”. Mès tanpòc se mos escape qu’eth recors non a queigut deth cèu, senon qu’ei resultat dirècte d’ua eufemistica “jurisprudéncia” (senténcia) constitucionau, ahiscada en sòn moment contra er Estatut autonomic per un Partit Politic fòrça identificat, sòci “preferent” deth partit amic que govèrne en fòrça ajuntaments, conselhs, ua generalitat e quauques ièrles baratàries mès estienudes per ací e per delà. E clar que non ei preferenta nòsta lengua, perque non ei d’arrés, senon de toti, des que la parlen e des que non la parlen, autentic patrimòni qu’er Estat tanben aurie de suenhar coma causa sua, perque, ara fin, non i a Lengua preexistenta abantes des tempsi, i a ciutadans qu’en transcurs deth temps la parlen e/o la senten coma sua. Era setmana cor e tanben mos a deishat debats e reflexions dilhèu insufisents dauant er espant e era crudesa dera intolerància e er extremisme, qu’en Noruèga s’a emportat era vida de detzenats de joeni sustot. Hèts que mos suberpassen perque tanben i a paraules massa viues, que viuen mès enlà des paraules, quan prononciades alegrament, massa viatges ena boca de politics respectables, se sosmeten ara tactica autoritària peth dessús des conviccions e eth mès elementau respècte ath diferent. Quan era tragèdia succedís, es intolerants ja an parlat.
(Diari Segre, 30 de junhsèga de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada