28/10/10

Esperança

Ua visita ar Institut d'Aran, en aguest inici de cors, m'a rebrembat es tempsi non guaire luenhans dera lhocaria adolescenta, fòrça matisada en bèth cas, e era illusion per un futur bric clar. Mès tot ei tostemp per hèr. En aspècte mès terrenau, era reforma qu'a patit eth centre a mielhorat substanciaument es installacions que nosati, adolescents irredempts, ja auessem volut en sòn temps. Ja alavetz se trobaue eth nòste institut en un estat fòrça deplorable. Ara le tròbi lèu irreconeishible, gràcies as dius dera fortuna! Mès en vertat non an estat pas es dius dera fortuna es qu'an possat era transformacion des nòsti equipaments educatius e publics en generau. Ei just arreconéisher, coma èrem dejà damb era Lei der aranés, qu'eth tan denostat Govèrn d'Entesa (denostat per tèrra, mar e aire) a invertit en país coma jamès s'auie hèt abantes, pendent es mès de vint ans somnifèrs de dreta acomodada. Se ua causa auem aprenut d'aqueres lectures bibliques que de viatges referenciam damb tota bona fe, e jamès mielhor dit, ei que, a despièch de tot tipe de malur e adversitat, i a ua esperança que jamès non morís, coma en cèrta forma a avertit eth president Montilla, en un recent discurs que ben poderie nomentar-se “dera esperança”: era esperança per un país mès just, mès fòrt, mès de toti e non pas d'uns pògui, que ja se i ven en podèr damb ua actitud invariablament prepotenta. Era esperança da ua constància infrangibla entà apropar-se as auti, enes sòns problèmes e illusions, entà èster toti mès “madurs”, “tostemp a punt entà tota òbra bona” (òc, paraules bibliques). Qui s'atrevís a esvitar tota consideracion de cap tàs persones, quan aguestes encara non an dit era darrèra paraula?

(Diari Segre, 23 d'octobre de 2010)