L'obsessió pel poder

Una de les claus per entendre els propers cicles electorals, tant a la Generalitat com al Conselh Generau i els nostres ajuntaments, tindrà a veure amb les ganes de poder que mostrin les respectives opcions. No és cap secret que CiU té unes ganes incommensurables per recuperar el govern de la Generalitat. Així cal interpretar la seva prematura campanya electoral, on se les volen prometre molt felices.

El tret de sortida l’han caracteritzat amb un lema que bé podria traduir-se amb “començar (a recuperar el poder) il•lusiona (CiU)”. ¿Com cal entendre, si no, la proclama d’Artur Mas per deixar enrere la “travessa del desert”, al discurs de proclamació com a candidat? Mas explicita que la seva inquietud és estrictament partidària, personal fins i tot, doncs si no torna a eixir, no tindrà més sortida que la de plegar.

Ecos semblants reverberen a les nostres latituds de la mà dels seus companys de CDA, estant o no al poder. L’opció al poder és del tot legítima i forma part de l’ADN dels partits amb vocació majoritària. Ara bé, el problema rau en què aquesta vocació acabi convertint-se en una vertadera obsessió malaltissa que dia rere dia impedeixi un mínim de raciocini en llur activitat pública, en impossibilitar l’acord, fent realitat aquella dita de “ni viu ni deixa viure”. I d’això, malauradament, en tenim proves clamoroses a casa nostra, a Aran.

El president José Montilla ho ha insinuat al debat sobre la situació econòmica celebrat avui al Parlament. La política es basa en un exercici d’humilitat (que té poc a veure amb l'obsessió pel poder), ens ve a dir Montilla, que, una vegada més, s’ha posat al capdavant de la defensa de la unitat i el consens per afrontar les dificultats, com aquí, a Aran, ho fa el síndic Francés Boya.

I té tota la raó. De fet, als propers comicis no només hi haurà una contraposició entre dos projectes de país, sinó entre dos actituds clarament diferenciades per afrontar-los: haurem d’escollir entre la política de la humilitat o la fatxenderia política, que és ben diferent. D’una o d’una altra, en depèn la consecució de l’acord i la unitat o, de facto, el seu trencament, perquè aquests exigeixen la suficient humilitat per cedir i arribar a un denominador comú, que, per cert, la majoria de la gent reclama.